Shohei Ooka (1909- 1988), escriptor japonès contemporani.
OOKA, Shohei. HOGUERAS EN LA LLANURA (Nobi, 1951). Barcelona: Libros del Asteroide, 2006; 235 pp; traduït per Fernando Rodriguez-Izquierdo i Gavala; ISBN 84-935018-3-2
La derrota japonesa en la Segona Guerra Mundial, va deixar abandonats molts soldats en l’illa filipina de Leyte. Tamura, un soldat ras i malalt, rebutjat per la seva patrulla i per l’hospital de campanya, n’és un d’ells. I tot i la llibertat d’escollir quan morir, decideix sobreviure. La solitud, la fam i la bogeria, fan sorgir el millor i el pitjor de l’ésser humà.
Focs delators, fusell i granada de mà. Selva desconeguda, pluja i fam. Perdedors perduts. Moralitat trobada. Mans esquerres i mans dretes.
“Es natural que no podamos recordar exhaustivamente nuestro pasado. Sin tener en cuenta las brechas en nuestra rutina, las experiencias, tan semejantes unas a otras, se van acumulando, y las últimas recubren las anteriores, de manera que fácilmente se toman unas por otras dando pie a extrañas analogías. A veces lo único que podemos recordar es precisamente esa acumulación de tantas experiencias parecidas.
El hecho de que yo pueda reconstruir lo que me sucedió durante todo ese tiempo -ajustándonos a una cronología: qué acaeció antes, que sobrevino después- se debe seguramente a que las experiencias de entonces no se asemejaban en nada al resto de experiencias de mi vida.
Aunque lo único cierto era que yo estaba vivo, en aquellos momentos me faltaba la conciencia de estar con vida.”
Lluny de condemnes morals a la guerra, és la moralitat del soldat, la que el salva de caure en la bogeria més extrema. Lluny de crides i protestes pacifistes, és la interiorització dels actes i dels esdeveniments, la que evidencia les conseqüències de les pròpies decisions. Lluny de coirasses, Ooka, amb mirada intensa i profunda, omet paraules innecessàries, i reflexiona. La naturalesa humana, la pròpia identitat, poden construir-se i enderrocar-se sobre valors i ètiques. La seva supervivència depèn d’un mateix, quan davant el límit, enmig de les tenebres, cal decidir si es continua o no sent humà. Una decisió capaç de trencar l’equilibri entre la cordura i la bogeria, entre l’honor i la degradació. I, només sobreviure esdevé una necessitat superior. El soldat malalt i derrotat, camina perdut en una selva pròpia sota la pluja dels conflictes interiors.
… Oscil.lacions. Equilibris. Espera. Moviments desesperats buscant l’alliberament. Tensió a la corda fluixa. El temps passa, i l’aranya s’atança a la presa…
Classificat com a: apunts de literatura | Etiquetes: correspondència, literatura japonesa, Yasunari Kawabata, Yukio Mishima
“En literatura, igualmente, ¿no se podría admitir que existen límites en la vida y en la experiencia, límites que no se franquean y que escapan al dominio de la ‘experiencia literaria’ (en el sentido que entiende Rilke)? ¿Y no llegará un momento en que me veré enfrentado a la dolorosa decisión de realizar, fuera del campo de la literatura, mi visión fatalista de la literatura?”
De la carta dirigida per Hiraoka Kimitake a Kawabata Yasunari, el 18 de juliol de 1945.
Classificat com a: ressenyes de lectura | Etiquetes: Banana Yoshimoto, Novel.la
Banana Yoshimoto (1964- ), pseudònim de Mahoko Yoshimoto, escriptora japonesa contemporània.
YOSHIMOTO, Banana. TSUGUMI (Tsugumi, 1989). Barcelona: Tusquets- Andanzas, 2008; 181 pp; traduït per Albert Nolla i Bibiana Morante; ISBN 84-8383-026-0
La Maria passa un darrer estiu amb la seva amiga de la infantesa, Tsugumi. Aquests dies de vacances a l’hostal Yamamoto, donen veu a les imatges d’un temps i unes relacions marcades per la vida familiar, l’amistat, l’amor i la malaltia.
Records de mar i d’estiu. Enyorança d’un temps passat. Malalties que creen cuirasses. Amistat, amor, olor a sal i a sorra humida.
“En el archivo de ‘noches de verano’ que tengo en mi cabeza, guardo los negativos de varias noches similares. En ese momento, pensé que situaria el negativo de aquella noche muy cerca del de aquella otra en que fuimos caminando al pueblo de al lado. El simple hecho de saber que en el futuro me aguardaban noches como aquellas dos me infundia cierta esperanza. Noches muy hermosas, noches en que a embriagadora fragancia del viento cruzaba el pueblo y lo llenaba de la presencia incolora del mar y de las montañas. Sabía que aquella noche jamás se repetiría, pero me daba igual. Sólo pensar que, quizás, algún otro verano volvería a vivir una parecida me hacía sentir mejor.”
Un escrit des de la frontera. Una narració d’estil senzill i íntim, que flueix suau entre la llum i l’ombra. La mirada innocent davant la mirada antiga d’aquell qui ja sap, no perquè ha viscut una llarga vida, sinó perquè la brevetat li dóna una estranya i intensa saviesa. La malaltia marca el ritme de la vida, sense ofegar el batec latent de l’amistat, la descoberta i l’amor.
… Silenci. Un breu silenci. Un callat bram interior, capaç de fer voleiar pensaments i somnis. Estranya dansa que apropa i separa una buidor plena de paraules…
Classificat com a: notes biogràfiques | Etiquetes: entrevista, escriptor, Yukio Mishima
Video d’una entrevista en anglès a Yukio Mishima (14 de gener de 1925- 25 de novembre de 1970). Font: YouTube, mishima1970.
Més referències a notes biogràfiques i a ressenyes de lectures.
Classificat com a: ressenyes de lectura | Etiquetes: àlbums il.lustrats, Jimmy Liao
Jimmy Liao (1958-), escriptor i il.lustrador d’origen taiwanès contemporani.
LIAO, Jimmy. EL SONIDO DE LOS COLORES (Sound of colors, 2001). Cadis: Barbara Fiore, 2008; 80 pp; traduït per Jordi Ainaud i Escudero; ISBN 84-93559182
Una noia amb bastó blanc i ulleres fosques, va i ve pel metro. A cada parada es troba amb persones i llocs reals, amb fantasies i somnis, mentre cada color té un so que dibuixa paisatges en la foscor.
Passadís que puja i baixa. Escales que van i venen. Gent, sorolls i olors sota un vel negre. En l’ombra, el so dels colors i la buidor de les imatges.
“El año en que el ángel se despidió de mi
en la boca del metro,
poco a poco,
yo había ido perdiendo la vista.
Una mañana de otoño, el día en que cumplía quince años,
mientras fuera lloviznaba
y después de haberle dado de comer al gato,
a las seis y cinco,
me encaminé hacia el metro.”
Amb paraules de Wislawa Szymborska comença la història. Ens diu que no saber en quin món es viu, és una gran sort. Aquest desconeixement, que pot ser font d’angoixes i pors, pot, també, fer sorgir el que somiem. Pot donar llum a la foscor d’allò que desconeixem. Pot acolorir amb sons la negror d’allò que ignorem.
Tanco els ulls i acaricio les imatges gravades en la retina. Sé on s’amaguen les paraules i les repeteixo amb un xiuxiueig, mentre els meus dits es mouen per la il.lustració, com si les paraules es desveetllessin pel tacte. Penso en sons i melodies, plenes de textures i colors, i sé que els mots dibuixen imatges amb un traç de poesia. I així m’ho confirma, en arribar a la darrera pàgina, en Rainer Maria Rilke i el seu poema “La cega”.
… Pous profunds i ombrívols. Pèrdua de contorns i paisatges. Buidor de llum i de color. Caiguda sense retorn. Foscor…
Classificat com a: ressenyes de lectura | Etiquetes: Novel.la, Yoko Ogawa
Yoko Ogawa (1962-), escriptora japonesa contemporània.
OGAWA, Yoko. LA FÓRMULA PREFERIDA DEL PROFESOR (Hakase no aishita sushiki, 2003). Madrid: Funambulista, 2008; 289 pp; traduït per Yoshiko Sugiyama i Héctor Jiménez Ferrer; ISBN 84-96601-37-6
Una assistenta ens explica la relació d’ella i el seu fill amb un vell professor de matemàtiques. Seran les matemàtiques, l’amistat i el lligam que s’estableix entre ells, el que omplirà el dia a dia de mare i fill i l’autonomia de vuitanta minuts de durada de la memòria del vell professor, la qual va quedar aturada, anys enrere, moments abans d’un accident de tràfic.
Vuitanta minuts. Papers enganxats a l’americana. Records immediats que caduquen. Records passats que no s’han oblidat. La bellesa del llenguatge matemàtic o com aprendre a mirar, a través de les matemàtiques, la vida.
“Me preguntaba yo gracias a qué truco de magia algunas palabras ordinarias adquieren una resonancia romántica en cuanto son utilizadas en matemáticas. En el número amigo, y también en el número primo gemelo, se percibe precisión y a la vez una especie de timidez, como si se hubieran escapado de un poema. La imagen aparece entonces de forma vívida, y en ella los números se abrazan, o están de pie cogidos de la mano, vestidos de la misma forma.”
Sovint no deixa de sorprendre’ns com les coses més senzilles van penetrant dins nostre sense que ens adonem. La senzillesa en la feina, en l’actitud, en la manera de ser i en els actes. La senzillesa en el gest i en la paraula, en el coneixement i en l’ensenyament. La vida pot quedar reduïda a vuitanta minuts de records que després són oblidats, sota el so pesat de les agulles del rellotge que marquen el temps que passa i no torna. Minimitzar aquest fet i acceptar les mateixes preguntes una i una altra vegada, esdevé un gest senzill que mare i fill fan, davant l’estimació que va sorgint vers al vell professor de matemàtiques. La vida més enllà dels vuitanta minuts i de la resolució de difícils equacions, porta a tornar a ensenyar, a tornar a despertar una ment novella al fascinant món dels nombres i les equacions. Saber mirar i saber escoltar, intentar comprendre i intentar ajudar, conèixer i aprendre, acaben sent maneres d’estimar sense recança, sense esperar res a canvi. Yoko Ogawa ens parlar de descobrir i de compartir, amb la bella complicitat matemàtica, la senzillesa d’unes vides entrellaçades afectivament.
… ¿Quants cops es desvetlla el mateix paisatge davant una finestra?
¿Qui ho sap?
I a cada nova mirada, ínfimes descobertes mostren nous matisos desconeguts…
Articles relacionats:
Kosmopolis 2008 arrenca al CCCB amb el premi Nobel de Literatura Gao Xingjian
Gao Xingjian, la veu d’una consciència
Kosmòpolis s’interroga sobre el paper de la literatura en temps de crisi
Lou Reed, Gao Xingjian i Todorov, estrelles del festival Kosmòpolis
Gao Xingjian i Cortázar marquen el compàs de Kosmopolis
Kosmopolis, festa internacional de la literatura. Gao Xingjian
Gao Xingjian, Julio Cortázar i la paraula electrònica, a Kosmopolis
Gao Xingjian: “Em sento molt angoixat pel futur del planeta”
Classificat com a: ressenyes de lectura | Etiquetes: àlbums il.lustrats, Jimmy Liao
Jimmy Liao (1958-), escriptor i il.lustrador d’origen taiwanès, contemporani.
LIAO, Jimmy. DESENCUENTROS (Turn left, turn right, 2006). Cadis: Barbara Fiore, 2008; 128 pp; traduït per Jordi Ainaud i Escudero; ISBN 84-935591-9-9
En un vell bloc de pisos d’un barri de les afores de la ciutat, viuen els protagonistes. Ella sempre que surt, va cap a l’esquerra, vagi a on vagi; ell, cap a la dreta. Un dia, però, es troben en un parc i la ciutat deixa de ser freda i gris, fins que la pluja els separa.
Ella a l’esquerra, ell a la dreta. Paral.leles que convergeixen i se separen. Il.lusió de la casualitat que el destí no deixa repetir. Cap dels dos gira el cap.
“En el cielo ceniciento, el sol no se atrevía a asomar siquiera, lo cual provocaba en la gente una insólita melancolía, de modo que a menudo a los caminantes les asaltaban las ganas de echarse a llorar.”
Un poema de Wislawa Szymborska inicia aquest àlbum il.lustrat, un dels finalistes del Premi Llibreter 2008. Els seus versos anuncien un relat i unes imatges carregades d’una dolça melangia. En Jimmy Liao, amb la poètica de les seus dibuixos i els petits fragments de text, ens il.lustra una mena de dietari, breu de paraules i extens de sensacions. Dues vides paral.leles, prenen direccions oposades dia a dia, fins que l’atzar els fa convergir en un parc, per tornar-los a separar la pluja. La proximitat real, pot esdevenir la llunyania més infinita quan un no s’atura i tomba el cap. El temps i la ciutat continuaran endavant, mentre la doble pàgina enregistra la breu història d’un desencontre.
… L’absència de respostes i el silenci de les casualitats, poden arribar a omplir el buit on juga l’atzar…
Classificat com a: apunts de literatura | Etiquetes: definicions de literatura
“En su forma moderna, el concepto de literatura no surgió antes del siglo XVIII y no fue plenamente desarrollado hasta el siglo XIX. La palabra misma comenzó a ser utilizada por los ingleses en el siglo XVI, a continuación de sus precedentes franceses y latinos; su raíz fue el término latino littera, letra del alfabeto. Litterature, según su ortografía corriente originaria, fue efectivamente una condición de lectura: de ser capaz de leer y de haber leído.”
WILLIAMS, Raymond. Literatura, en Id. Marxismo y literatura, Barcelona, Península, 1980.
Mo Yan (1955-), escriptor contemporani xinès.
Mo YAN. LAS BALADAS DEL AJO (T’ien-t ang suan t’ai chich ko, 1989). Madrid: Kailas, 2008; 489 pp; traduït per Carlos Ossés; ISBN 84-89624-42-9
Des del govern arriben promeses de grans guanys per les collites d’all. Els pagesos dediquen tots els seus esfoços al seu cultiu, davant l’esperança de millores econòmiques. Però la collita resulta ser més gran que l’espai dels magatzems estatals i els alls no es poden vendre. Comença una revolta que acabarà sent durament reprimida.
Alls. Pobresa, gana, cobdícia i egoisme. Desànim i rebel.lió. El poder utilitza la violència i la brutalitat per fer callar les veus. Hi ha veus que no han de callar.
“Los pies y manos del bebé se doblaron hacia dentro y los ojos se escarcharon.
-Cuando era como tú, mi niño, también quería salir y ver el mundo exterior pero, después de llegar aquí, me daban gachas para cerdos y comida para perros, y trabajé como un buey y un caballo juntos, me golpearon y me dieron patadas, tu abuelo incluso me colgó y me azotó con el látigo. ¿Todavía quieres salir, mi niño?
El bebé metió el cuello entre los hombros, convirtiéndose en algo parecido a una pelota, con los ojos llenos de terror y de espanto.”
Una novel.la que fuig de la linealitat i es recolça en la veu de diversos narradors. Un relat de bellesa poètica i crua violència, narra uns fets que ens endinsen en la Xina rural: una visió oposada a la Xina del progrés i la tecnologia, les olimpiades i l’estètica refinada. Un món rural on encara ser dona significa pertànyer a una categoria inferior. Un món on la fam és el gran eix que mou les vides de tots els seus habitants. A través de situacions paral.leles dins d’un dispers espai temporal, el clima de la narració va centrant les vides d’uns pagesos en flux fascinant i brutal, líric i cru, màgic i injust. Una crònica d’unes situacions que es van arrodonint al llarg de la novel.la, dins d’un temps i un espai, entre la vida i la mort. Una novel.la coral on s’alternen les veus que s’alcen per sobre la intensa olor a alls i una sensació agredolça.
Relacionat: L’univers femení de Mo Yan.
… On és la mirada crítica? On la veu clara? On la mà ferma? On?! Els rostres es giren, els ulls s’aparten i les veus s’apaguen. Es gira el cap, fent veure que no es veu i que no se sap. ¿On sorgiran aquells capaços de destruir per a tornar a construir de nou, damunt de tot allò que està podrit?…
