la darrera estança del laberint

Kôbô Abe (1924- 1993) és el pseudònim literari de Kimifusa Abe, escriptor japonès contemporani.

ABE, Kôbô. LA MUJER DE LA ARENA (Suna no Onna, 1962). Madrid: Siruela, 3a. edició, 2004; 206 pp; traduït per Kazuya Sakei; ISBN 84-7844-196-4

   Un professor d’escola agafa uns dies de vacances per dedicar-se a la seva afició: els insectes de la sorra. Arriba a un poble costaner, situat al costat de grans dunes. Convidat a passar la nit en la casa d’una dona vídua, veurà com l’escala, per sortir, desapareix. La desesperació i les ganes de fugir s’alternaran amb el dia a dia de la vida en aquell forat.

Insectes de les dunes. Cases dins la sorra. Sediment fi que flueix i ho podreix tot. Llibertat i desficis. Absurds i acceptació.

“Si el hombre posee alma, ésta debe residir en la piel. Sólo recordar el agua le hizo pensar que la piel sucia debía tener miles y miles de ventosas. El vendaje del alma, frío y transparente, pero blando como las plumas de un ave… Un minuto más, y la piel de todo su cuerpo se hubiera podrido y desprendido miserablemente.”

Un to cínic, carregat d’existencialisme i d’absurda fantasia i contraris, donen cos a aquesta al.legoria. En una societat on la individualitat cau davant la col.lectivitat, la consciència de la llibertat pot ser motiu d’esclavatge o d’autonomia. Les dunes de sorra tenen vida pròpia, es mouen, varien, absorbint una a una cada partícula, cada gra. Individualitat contraposada a col.lectivitat. El protagonista i la dona de la sorra, miren amb ulls diferents aquella societat que els condemna a un bé comunitari. La sorra flueix, podrint el que troba, entrant per tots els forats i acumulant-se dins. El sediment domina i acaba sent l’essència del material corromput. Una sorra que és vida, però també és mort. Les situacions originen reaccions irreflexives, desesperades, però el temps llima les arestes, com la sorra llima la superfície de les roques, polint-les. El temps flueix, doblega, i dóna consciència d’un esdevenir constant, lent, que cau gra a gra. A vegades, les irrealitats són més reals que la pròpia realitat. A vegades, la consciència de la manca d’una cosa, és la que ens fa ser conscients d’aquesta qualitat.

… Sabia que soles, no eren gran cosa. Entre els dits, jugava amb una d’elles. La seva mirada repassava espais i formes. Tard o d’hora, ho trobaria. Tard o d’hora, donaria amb el lloc exacte on la petita peça de cartró encaixaria perfectament, i el trencaclosques, peça a peça, aniria prenent forma…

Soseki Natsume (1867- 1916), és el pseudònim literari de Kinnosuke Natsume, un dels millors novel.listes japonesos de l’Era Meiji.

NATSUME, Soseki. BOTCHAN (Botchan, 1906). Madrid: Impedimenta, 2008; 234 pp; traduït per José Pazo Espinosa; ISBN 84-935927-7-6

   Acabats els estudis a Tòquio, un jove professor obté una plaça per treballar en una escola rural. Allí descobrirà què vol dir la docència, com és la gent, i, les conseqüències del seu caràcter.

Una escola rural i un novell professor de ciutat. No pensar i els seus resultats. Màscares hipòcrites i cares descobertes. El món dels alumnes i el món dels professors.

“Era consciente de que si daba cualquier muestra de debilidad ese primer día, aquellos brutos me perderían el respeto para siempre, así que decidí hablar todo lo alto que me era posible, pronunciando muy fuerte las erres. Al principio los chicos parecieron desorientados, como si una espesa niebla los hubiera envuelto. Me dije que aquello funcionaba, y decidí seguir hablando de esa forma un tanto estrambótica, imitando el acento barriobajero de Tokio.”

Una lectura allunyada de la idea estètica que fàcilment acompanya la literatura japonesa. Un llibre amb tocs humorístics i comentaris burletes, que poden dur-nos a associacions literàries occidentals identificables. Botchan -impulsiu, descregut i cínic, amb un sentit de la justícia, l’honor i la veritat arrelats dins seu-, jutja, actua i parla sense pensar i, en rep les conseqüències. La vocació del professor, el significat de la docència, són descrits a través d’una mirada directa i crítica. Un protagonista innocent i insolent, que acaba sent entranyable, en veure’l perdut entre dos móns: els dels infants-alumnes, i els dels adults-professors. Una tendència solitària, una decepció, hipocresies i falsedats, marcades pel temperament de Botchan. Situacions absurdes i ridícules, on es deixarà dominar per la irreflexió i el primer impuls; una primera feina, on valorarà l’estimació de la vella Kiyo, on aprendrà que les primeres impressions enganyen, i, que, potser, riure’s de tot i de tothom tanca masses portes. Escrita en primera persona, amb un estil compacte amb tocs còmics, manté l’actualitat i l’humanisme que destil.len els seus personatges, malgrat fer més de cent anys que va ser escrita.

… Màscares que disfressen, oculten i amaguen. Paraules que juguen a ser rostres coberts per la hipocresia. Interpretacions equivocades fruit de la gran mascarada representada en el ball de la vida…

Pu Songling (1640- 1715), escriptor xinès de la dinastia Qing.

SONGLING, Pu. CONTES ESTRANYS DEL PAVELLÓ DELS LLEURES (selecció del recull original Liaozhai Zhiyi). Barcelona: Quadrens Crema, 2001; 160 pp; traduït per Manel Ollé i Chün Chin; ISBN 84-7727-321-9

   Selecció de catorze relats curts, de la col.lecció Liaozhai Zhiyi, que ens endinsen en móns fantàstics i misteriosos de la tradició oriental.

Esperits i humans, amors i transformacions, sortilegis i màgia. De la mà de la il.lusió, la vida i la mort, s’entra en un univers fascinant.

“Sigil.losament, es va apropar a una finestra i va poder veure un horrible ésser monstruós de cara verdosa i dents esmolades. Estava dibuixant el contorn d’una dona sobre una pell humana que hi havia estesa damunt del llit. Així que va haver traçat el contorn, hi va afegir color, després va deixar els pinzells sobre la taula, va estirar-la amb una suau sacsejada per treure-li les arrugues com si es tractés d’un vestit, i se la va ajustar al cos. En cosa de segons el monstre es va transformar en la noia.”

LA PELL PINTADA.

Pu Songling, sortia de casa seva i s’asseia a la vora del camí. Amb te i tabac convidava a qui s’aturava i l’explicava històries. Al vespre, a casa seva, cal.ligrafiava les que més li havien agradat. Així, de 1670 a 1690, va anar creant-se el seu recull de relats Liaozhai Zhiyi, on la tradició oral esdevenia una nova narrativa allunyada de l’erudició de l’època. Història a història, durant anys van circular còpies dels seus manuscrits, fins que en el 1766 es publica per primer cop aquest recull amb un total de 431 contes. Els seus relats curts lliguen, en el paper, un imaginari tradicional amb l’ètica budista, confuciana i taoista, una màgia amb la crítica al feudalisme del moment, un lirisme fascinant amb la tradició oral del seu entorn. En ells, ésser fabulosos i estranys, situacions concretes i fantàstiques, imaginari i realitat, esdevenen petites peces narratives de gran bellesa, que han fet del Liaozhai un clàssic molt traduït. En Jorge Luis Borges el qualifica, dins de la literatura xinesa, com l’equivalent que per Occident seria Les Mil i Una Nits.

… El recitador d’històries seu en el seu racó del mercat. Entre verdures, carns i peixos, la seva veu dibuixa rostres de gran bellesa i mirades penetrants, monstres ferotges i valents herois. Les seves paraules duen aventures, misteris, amors i lluites, que tots escolten: per uns instants, les seves vides desapareixen i la màgia els omple…

Haruki Murakami (1949-), escriptor i traductor japonès contemporani.

MURAKAMI, Haruki. EL SALZE CEC I LA DONA ADORMIDA (Blind willow, sleeping woman, 2006). Barcelona: Empúries- Narrativa, 2008; 351 pp; traduït per Albert Nolla; ISBN 84-9787-280-5

   Vint-i-quatre relats curts, on es barreja la realitat i la ficció, la vigília i el somni, entre reflexos quotidians i fantàstics. Personatges solitaris, que es relacionen, que viuen, que desitgen, que busquen, que fugen, que recorden, que enyoren, es barregen amb micos, cuques de llum, corbs, gats, jazz, espaguetis, cabussons, crancs, ganivets, pedres, parelles perfectes, salzes i dones que dormen.

Relats curts de llums i ombres. Petites històries poètiques submergides en la boira. Somnis i vides retallades. Ficció amb tocs autobiogràfics.

“Així, doncs, ¿on van els noms que desapareixen? En aquesta ciutat laberíntica deuen tenir poques possibilitats de sobreviure.”

EL CONTE DE LA TIETA POBRA.

“-Diria que la única cosa de la qual no hem de tenir por és de la por mateixa -va dir al cap d’uns moments-.”

EL SETÈ HOME.

“El passat, amb tot el seu pes, havia desaparegut sense avisar, i el futur era en algun lloc fosc i distant.”

HANALEI BAY.

“-¿Vol dir que cadascú és diferent i per tant és difícil de comparar-s’hi?”

EL MICO DE SHINAGAWA.

Al llarg dels vint-i-quatre relats curts, la prosa de Murakami ens endinsa en el seu món, fet de llums oníriques i ombres reals. A partir de fets quotidians, els personatges busquen i s’amaguen, coneixen i veuen, dins de les seves pròpies experiències, del seu propi món interior. La línia que separa els somnis de la realitat esdevé feble i, sovint, difosa. Petites històries de món irreals i de móns propers, amb les fissures plenes de boires que deixen entreveure, una mica, a través seu, el que hi ha més enllà. 

… La taula de fusta noble, de construcció sòlida, presidia el gran menjador, com si sempre, malgrat el pas del temps, aquell fos el seu lloc. Per dins, unes vides, renovades i constants, feien la seva feina, connectant túnels i passadissos, formant aquell laberint que donava fragilitat a la seva règia fermesa…

“Siempre he pensado que si la literatura no lo era todo, no era nada. Y cuando digo todo, entiendo que la literatura debía darnos no sólo una representación total del mundo -como pienso que Kafka la ha dado de su mundo- sino también que debía de ser un estímulo de la acción, al menos por sus aspectos críticos. Por tanto, el compromiso, del que tanto se ha hablado, no constituye de ninguna manera, para mí, una especie de rechazo, o de disminución, de los poderes propios de la literatura. Al contrario, los aumenta al máximo. Es decir, pienso que la literatura debería serlo todo. Eso es lo que pensaba en la época de ¿Qué es la literatura? Y sigo pensando lo mismo, es decir, que me parece imposible escribir si el que lo hace no rinde cuentas de su mundo interior y de la manera en el que el mundo objetivo se le aparece.”

Jean Paul Sartre.

Per llegir l’article del Babelia -El Pais sobre les publicacions que provenen del Japó.

Banana Yoshimoto (1964-), és el pseudònim de Mahoko Yoshimoto, novel.lista japonesa contemporània.

YOSHIMOTO, Banana. AMRITA (Amrita, 1994). Barcelona: Tusquets- Fábula, 2007; 346 pp; traduït per Mercedes Corral; ISBN 84-8310-910-6

   La mort d’un ésser estimat afecta a tot el seu entorn. Mayu no es va voler salvar, i això acaba marcant a tots els seus: la mare, l’amiga de la mare, la cosina, els germans i la parella. La Sakumi, la germana gran de Mayu, i en Ryuichiro, el company de la noia, s’escriuen i s’acaben enamorant. Un accident fa que la Sakumi perdi part de la memòria, arran del qual haurà de començar un aprenentatge.

La vida i la mort, la sensibilitat i la percepció, el món material i el món espiritual. Tornar a aprendre de l’existència.

“La sensación de angustia de la desolación.

La sensación de inquietud que produce la ausencia.

La sensación de soledad absoluta de una separación.

Abatida, comprendí el significado del silencio antinatural de aquel espacio. El aire, impregnado de las señales de la separación, se había detenido y estancado. Una persona que hasta el día anterior dormía a estas horas bajo este mismo techo ya no volvería a vivir nunca aquí.

No hay palabras para describir el aplastante impacto de aquella sensación de soledad. Estaba como desmoronada, tenía ganas de llorar. Si hubiera conseguido hacerlo, quizá me habría sentido mejor, pero lo que había sucedido me resultaba tan extrañamente lejano que sólo me producía una sensación de ahogo.”

Amrita és l’aigua que beuen els déus, una aigua que flueix: la pròpia existència. Amb matisos personals, la protagonista, en aquest diari íntim, ens explica la reconstrucció de la seva pròpia identitat, l’aprenentatge d’aquest flux i reflux dels moments viscuts i dels moments perduts. Fragilitat i fortalesa que van juntes, separades per delicats límits entre el conscient i el subconscient, entre la realitat i la imaginació, entre el món material i el món espiritual. Tots els del seu voltant, tornen a ser el que eren i han de ser, menys ella.

… Una papallona s’agafa tossudament a una branca, mentre el vent anuncia la pluja. Una pluja fina ho impregna tot, mentre la papallona continua allí, agafada, sota les primeres gotes d’aigua…

Ryu Murakami (1952-), novel.lista i cineasta japonès contemporani.

MURAKAMI, Ryu. AZUL CASI TRANSPARENTE (Kagirinaku Tomei Ni Chikai Buru, 1976). Barcelona: Anagrama- Compactos, 3a. edició, 2007; 143 pp; traduït per Jorge G. Berlanga; ISBN 84-339-1479-8

    En Ryu i els seus amics viuen a la vora d’una base nord-americana. Les drogues, els concerts de rock, i les orgíes amb els soldats, es barregen en un caos autodestructiu.

Droga, sexe i rock-and-roll. Imatges d’una immersió passiva a l’autodestrucció. Decadència sense sentimentalismes ni prohibicions. Un castell, un color i una etapa.

“Entonces es realmente divertido acabar este palacio y mirar en su interior, igual que mirar la tierra desde las nubes, porque allí está todo, todas las cosas del mundo. Todo tipo de personas hablando diferentes lenguas, y los pilares del palacio están hechos con estilos muy diferentes, y comida de todas partes del mundo se amontonan en las mesas.”

Hi podem trobar referències a la contracultura, a les distopies de Burgess, a l’expressionisme de Camus, al realisme brut de Bukowsky, a les trobades de la generació beat, a la brutalitat pura i crua, tot això, sense judicis ni prejudicis, sense opinions ni moralismes. Joves dels anys setanta que mantenen un cert anonimat, retratats en un moment de les seves vides. Joventut marcada per l’emblemàtic droga, sexe i rock-and-roll, que venia dels Estats Units i el seu american way of life. Uns personantges aliens i desaferrats, submergits entre la realitat i les al.lucinacions, que no troben el seu lloc. Una novel.la que no desenvolupa cap desenllaç, simplement captura uns moments concrets i els explica amb un llenguatge explícit, fred, imparcial, material i sense propòsit.

… La mirada s’amaga rere les lents convergents de la càmara. El dit captura la imatge real de l’objecte que s’observa des de l’ocular. Acotat el camp visual, fixat el moment, la realitat s’allunya en passar-la a les dues dimensions…