la darrera estança del laberint

Yasunari Kawabata (1899- 1972), escriptor japonès contemporani, que va ser el primer, d’aquesta nacionalitat, en rebre el Premi Nobel de Literatura, el 1968.

KAWABATA, Yasunari. HISTORIAS EN LA PALMA DE LA MANO (Tenohira No Shosetsu, recull des de 1923 al 1972). Buenos Aires: Emecé editores, 2a. reimpressió, 2005; 289 pp; traduït per Amalia Sato; ISBN 950-04-2738-9

   Setanta relats que escrits ocupen el palmell d’una mà. Històries breus, miniatures reduïdes a l’essència de la solitud, l’amor, el temps i la mort, dins d’atmosferes i situacions intenses, concentrades i fragmentades.

Breus. Llampecs de fantasia i realitat. Miniatures. Captures de tinta sobre la pell. Sentiments i relacions en el pas del temps.

“Aun si tienes la astucia de buscar solo en un arbusto, alejado de otros niños, debes saber que no abundan los grillos en este mundo. Probablemente encuentres una muchacha parecida a una langosta a quien veas como un grillo.”

La langosta y el grillo.

“Si hay otra joven que deba ser mi esposa, muéstrame su rostro reflejado en el agua, le rogó al lago. Estaba convencido de que era posible ver a través del tiempo y del espacio. Por eso era un solitario.”

El arreglo de bodas de los gorriones.

“Me puse de pie. Si me ponían la máscara, y luego me la quitaban, quedaría horrible como un demonio a los ojos de mi mujer. Sentí miedo de la bella máscara. Y ese temor me despertó la sospecha de que el rostro siempre gentil y sonriente de mi mujer podía ser un artificio, tal como la máscara.”

El hombre que no sonreía.

La recerca de l’essència i la puresa en la tasca d’escriure, dóna per resultat el fragment mínim, capaç de condensar la història, de manera breu i completa. Els mots justos, que encaixen a la perfecció en el traç escrit en el palmell d’una mà oberta, que espera en la seva part còncava l’escriptura creada. Fantasies i realitats, al voltant de l’amor i la solitud, el pas del temps i de la mort, omplen aquest palmell sense descans, malgrat dies, setmanes, mesos i anys. Una trajectòria de l’escriptura al llarg de la vida de l’autor, de la joventut a la maduresa, de l’aprenentatge al treball, queda recollida en un breu espai. Paraules, minimitzades amb precisió dins de contes breus de gran bellesa i lirisme, que mostren la puresa literària de Yasunari Kawabata.

… Una forta olor a terra remenada, amb tossuderia i necessitat. Un espai minúscul, reduït al pas del propi cos entre la flonjor del sòl humit per la pluja. Un moviment entre el plaer i el sentit de l’existència, dibuixa filigranes en la profunditat. El cuc de terra menja sense descans el mateix camí que va seguint…

Akiyuki Nosaka (1930-), lluitador de boxa, cantant i escriptor japonès contemporani.

NOSAKA, Akiyuki. LA TOMBA DE LES LLUMENETES. LES ALGUES AMERICANES. (Hotaru no haka, 1968, i America Hijiki, 1967). Barcelona: Quaderns Crema, 1999; 139 pp; traduït per Lourdes Porta i Junichi Matsuura; ISBN 84-7727-286-7

    En Seita mor per inanició en una estació i la seva germana petita va morir de gana en una cova pocs dies abans, quan la guerra va donar un tomb a les seves vides, després del bombardeig de Kobe, arran del qual van perdre la seva mare.

Acompanyant La tomba de les llumenetes, Les algues americanes, dóna una imatge irònica i àcida del període de durant i després de la guerra des de l’òptica dels vençuts.

La tomba de les llumenetes. Bombardeig, mort i fam. La pròpia supervivència esdevé una lluita i la gana un final. Nens que moren amb petites llumenetes que il.luminen la seva mort.

“El foc es va extingir a altes hores de la matinada i, com que no es podia orientar en les tenebres per recollir els ossos, es va ajeure al costat de la fossa; al seu entorn hi havia una munió de llumenetes que en Seita no va voler atrapar: amb elles, la Setsuko no se sentirà tan sola, les llumenetes li faran companyia… pujant, baixant, desviant-se tot d’una cap als costats, aviat elles també desapareixeran, però tu, Setsuko, aniràs al cel amb les llumenetes.”

Les algues americanes. Temps de guerra i de postguerra. Vencedors i vençuts. Acollir als enemics quan deixen de ser-ho. Les marques d’un passat arrelades en les parts més pregones.

” ‘¿Què passa? ¿No són bones? Potser les has bullides massa’, la meva mare i la meva germana també les van voler tastar i, en fer-ho, van fer una ganyota estranya, ‘Caram! A Amèrica també es mengen porqueries!’, va murmurar la mare…”

Per un costat la melangia i el lirisme, per l’altre l’humor i l’absurd. Escrits per no oblidar la tristesa de la guerra, ni les conseqüències que aquesta arrossega. Un tot trist, cru, crític i de mirada ferma. Tot el que s’ha perdut, tot el que es tenia i ja no es té, tot el que no es tindrà, són els records i fets que omplen ambdos relats. Situacions amargues, absurdes, grotesques, però reals. Sentiments i reaccions, tal com són, tal com es veuen, tal com se senten. Dues vessants i una mateixa crítica, en dues narracions d’estils diferents i semblants, amb una veu que si no ho ha viscut igual, ho ha viscut de manera molt similar. Dues novel.les breus, àrides, ermes i realistes.

… I mires aquells ulls. En la foscor de les ninetes, t’hi veus reflexat. Sents aquell cor que batega, frenètic, amb una força inútil i desesperada. Saps què passarà, i no ho vols. Continues allí, esperant, amb aquell batec que ofega. Un últim cop de cor. Un darrer reflex. L’escalfor desapareix, com la vida. Només és un petit ocell ferit en caure del niu, de dalt d’una branca, de la capçada d’un arbre. Només un petit ocell, en el palmell d’una mà petita. Un record de vida, i una imatge de mort…

“En el terreno de las letras, las grandes literaturas orientales -China, India y Japón- son de las pocas zonas vírgenes y sagradas que todavía reclaman, ya que no solicitan, el interés de los occidentales. Acérquese a ellas el lector con ánimo abierto, cándido y desprevenido. No espere hallar lo que algunos papanatas han pregonado que se ha de hallar. Convenzase de que verá desvanecerse pronto los fantasmas del exotismo, mientras aparecerán subitáneos e inexorables otros duendes de más impalpable y peligrosa vitola. Lo distinto estará donde nadie lo espere. Ha transcurrido tan poco tiempo desde que empezó a conocerse la literatura japonesa en Occidente, y la han abordado a fondo tan pocos de nuestros talentos que el campo permanece prácticamente inexplorado.”

CABEZAS, Antonio. LA LITERATURA JAPONESA. Madrid: Ediciones Hiperion, 1990; 242 pp; ISBN 84-7517-287-3.

… Una raó? No puc evitar somriure amb certa tristesa. Sempre s’ha de buscar la raó a tot? Podria dir que em ve de gust, que he fet una descoberta, que és diferent, que m’atreu, que desperta la meva curiositat, que obre noves sensibilitats, i serien respostes que a qualsevol semblarien correctes. Alguns creuran que és una dèria nova i prou. Potser sí que ho és, no ho sé. Arguments de lentitud, de detall en la descripció, de poca acció, de subtil emoció, de silencis, de tristesa i de melangia, etiquetaran la tria. I què? Potser els llegeixo perquè m’agrada aquest to trist i melangiós, aquests silencis entre descripcions i lentituds, i aquestes engrunes d’emoció dels petits detalls. La mirada es perdrà evocant una imatge. Un somriure endolcirà les faccions, i un “tant és” ressonarà en el cap. La veu dolça, amb un to suau, semblarà un xiuxiueig. “Al cap i a la fi, en llegir aquests llibres no deixo de veure’ls com un quadre. Em recorden als quadres impressionistes. Vull dir, que si els mires de lluny tens la imatge pintada, et pot agradar o no, pots avaluar la tècnica de l’artista i donar una crítica, més o menys rigurosa, dels jocs de formes, llums, textures i colors. Però, si parlo dels impressionistes és per quelcom més. Si t’hi atances, descobriràs moltes, moltíssimes pinzellades, tantes que t’hi pots perdre. Cada petit traç té un fragment de forma, de llum, de textura i de color, únic i diferent a la resta, que forma part del quadre. Em passa això. A mida que llegeixo, em perdo mirant aquestes pinzellades. En alguns, m’hi entretinc més que en d’altres. En alguns, m’agrada resseguir cada punt, desorientant-me gaudint de cada matís per trobar-me observant cada detall. En d’altres, em distancio una mica, per veure la imatge de conjunt i evocar aquell context que va donar lloc a la representació allí fixada. Però en tancar el llibre, quan les últimes paraules han ressonat marcant el final, molts cops, em queda fixa a la retina, la pintura global vista en la distància i la pinzellada individual mirada de ben a la vora, i, allí, es junten de tal manera, que la forma, la llum, la textura i el color, agafen molta més intensitat, i una sensació agradable i estranya m’omplen”. Segurament una veu trencarà l’encís, dient que això també pot sentir-se amb els que no són d’allí, i llavors seré jo qui somriurà: “això es pot sentir sempre que llegeixis així”…

Ryûnosuke Akutagawa (1892- 1927), escriptor japonès del període Taisho, de la generació “neo-realista” sorgida a finals de la Primera Guerra Mundial.

AKUTAGAWA, Ryûnosuke. KAPPA. LOS ENGRANAJES. DOS NOVELAS. (Kappa, 1927 i Haguruma, 1927). Buenos Aires: Paradiso, 2006; 122 pp; traduït per Kazuya Sakai; ISBN 987-9409-58-2; il.lustració de la coberta, MÈTODE PER CONTROLAR ELS KAPPAS, 1881, de Tsukioka Yoshitoshi.

    El pacient numero 23 explica les seves vivències en el món dels Kappa. Aquests éssers, que viuen en els rius i tenen els canals i les canonades de Tòquio com els seus carrers, tenen les seves pròpies normes socials, no sempre similars a les humanes.

Acompanyant a Kappa, Els engranatges, relata els fragments de la vida i les al.lucinacions d’un escriptor, barrejant la realitat amb el deliri.

Kappa. Humans i éssers fantàstics. Dos móns i dues societats. Problemes i crítica social. Sàtira del món humà.

“No le contesté, y me dí la vuelta instintivamente para contemplar el Gran Templo. Éste elevaba sus altas torres y cúpulas hacia el nublado cielo como si fueran numerosos tentáculos, reflejando la sombría impresión que deja un espejismo en el cielo del desierto.”

Els engranatges. Al.lucinacions i visions confoses. Retalls de la vida d’un escriptor. Engrunes que cauen per un pou.

“Vi además una cosa extraña delante de mis ojos. ¿Una cosa extraña…? Eran unos engranajes semitransparentes que giraban a velocidad vertiginosa. Es algo que se viene repitiendo desde hace tiempo. Los engranajes se multiplican y me dificultan la visión; pero sólo por unos minutos, luego desaparecen y entonces me acomete un terrible dolor de cabeza.”

La ficció i la realitat, poden anar de la mà, col.locant-se en el mateix pla el món real i el fantàstic, la ficcionalitat i l’autobiografia. En aquestes darreres obres d’Akutagawa és així. Els problemes que queien sobre seu, són el rerefons d’ambdues novel.les, sobretot de la segona. En Kappa, amb un estil clar i irònic, la crítica social utilitza el món d’uns éssers a mig camí entre la mitologia i la zoologia, donant la imatge inversa del mirall del món humà. En Els engranatges, un escriptor cau en una espiral d’al.lucinacions, visions i de foscor, que reflexa els darrers mesos de la vida del propi Akutagawa. En ambdos relats, els problemes sobre l’existència humana i els deliris de la bogeria, es passegen com ombres entre les seves paraules, donant una visió lleugera i densa, extravagant i fidel, a la vegada.

… Un i un altre cop. Amunt i avall. Amunt i avall. Moviments ara més ràpids, ara més lents. Cops de cap repetits, una i una altra vegada. Caparrades insistents. El cotxe accelera i la molla que uneix el cap amb el cos de plàstic marró del gosset, es gronxa a gran velocitat. Amunt i avall. Amunt i avall…

Fotografia: Soozika arquitectures.

Cada lector, conscient o inconscientment, marca amb les seves lectures un recorregut personal per la literatura. Fer aquest camí, va donant vida als llibres. Cada cop que els ulls es passegen per aquelles planes, els dits acaronen les línies, i, una mena de veu callada ressegueix les paraules, la lectura anirà cobrant vida dins d’ell. Quan el final del relat marqui el pas de la darrera pàgina, una petita impressió, una mena de petjada, quedarà dins de qui feia uns instants gaudia amb aquella història.

El lector, com el caminant, com el viatger, escull quins llibres formaran part del seu recorregut literari. Aquest, es fa a mida que es camina. Hi haurà moments que sortirà del camí traçat, per endinsar-se en el bosc, escollirà on aturar la mirada, atret potser per un color, una ombra o un soroll. El corriol s’anirà dibuixant amb les seves passes, i l’anomenat cànon esdevindrà personal i no dogmàtic. No quedarà cenyit per estrictes orientacions espaials i temporals, sinó que constatarà un dinamisme, fruit del tarannà personal de cadascú.

Els llibres de llibres, els escriptors que són autèntics homes-llibre, els lectors que coincidiran o no en alguna part del recorregut, les opinions crítiques del sector, podran donar algunes orientacions, majors o menors, però, al final, l’elecció esdevindrà un acte individual. La sensació d’escollir serà similar a la que es pot tenir, quan després d’una llarga caminada, s’arriba a un punt que esdevé un excel.lent mirador i fa que les passes s’aturin. La imatge del paisatge i del passeig fet, copsaran els sentits durant una estona. Pel lector, la visió d’aquesta mena d’horitzó il.limitat, tan proper i tan llunyà a la vegada, fixarà l’atenció en el que hi ha davant seu, i anirà seleccionant on localitzar el seu interès, segons uns criteris que haurà anat forjant amb retalls de molts i amb fragments de pocs.

El recorregut de la lectura comportarà moments d’emoció i de tendresa, però també d’indignació i apatia. Compaginarà la reflexió amb la distracció, el coneixement amb la fantasia, i esdevindrà un plaer, que acabarà esdevenint instint. Perquè la mà que ha escollit el llibre, la mirada que encuriosida ha observat els personatges, i la veu que ha fet seves les paraules, aniran arrelant-se tan endins, que la lectura formarà part de la quotidianitat del lector.

Yasunari Kawabata (1899- 1972), escriptor japonès contemporani, que va ser el primer, d’aquesta nacionalitat, en rebre el Premi Nobel de Literatura, el 1968.

KAWABATA, Yasunari. PAÍS DE NIEVE (Yukiguni, 1935). Barcelona: Emecé Editores, 3a. reimpressió, 2005; 177 pp; traduït per César Duran; ISBN 84-95908-46-8

   En Shimamura, com molts homes japonesos, va a l’estació termal, a fugir del seu matrimoni i de la seva vida a Tòquio. Allí coneix a la jove aprenent de geisha, la Komako, innocent i apassionada. El pas del temps i de les estacions, faran que les trobades es repeteixin i vagin fluint cap a una història no satisfeta, on apareixerà una altra jove, la Yoko.

Vent gelat que anuncia neu. Hiverns llargs, amors i el pas del temps. Una estació termal, un home i dues joves. Amor fracassat, amor rival i amor perdut.

“Un frío destello perdido en la distancia. Y cuando su diminuto fulgor prendió en la misma pupila de la muchacha, cuando se sobrepusieron y se confundieron el resplandor de la mirada y el de la luz clavada en la lejanía, se produjo un verdadero milagro de la hermosura, abierto en flor en un reino imaginario, con aquel ojo iluminado que parecía navegar sobre el océano de la noche y las rápidas olas de las montañas.”

Contrast d’estacions, de vida i de sentiments. En Kawabata, amb un estil poètic i bell, juga amb els vèrtex d’un triangle amorós. Oscil.lacions entre la bellesa i la decadència, la passió i el rebuig, la naturalesa i la quotidianitat, per omplir una història de detalls, de silencis i d’esdeveniments intuïts, que deixen una sensació d’agradable confusió, davant un final abrupte, que bé és un acabament, però podria ser una continuació. El protagonista veu crèixer una jove innocent i apassionada, però ell no la pot estimar. L’aparició d’una bella jove, desperta un desig i una curiositat, però tampoc serà amor. Els amors no satisfets, la rivalitat passada i present, la sensació de pèrdua del que no és té i del que es desitja, omplen la buidor de qui viu al marge de la passió i cobreixen les pàgines d’aquesta novel.la.

… Les passes desperten un suau soroll, com un xiuxiueig de veus apagades. A poc a poc, s’enfonsen en la blancor bella i pura del mantell de neu que ho cobreix tot. El vent gelat aixeca la pols de cristalls de glaç, que barrejats amb el so del brogit fred, esdevenen figures úniques i diferents que duen mil històries clavades, a cada aresta i a cada cara del seu cos polièdric…

Banana Yoshimoto (1964-), pseudònim de Mahoko Yoshimoto, escriptora japonesa contemporània.

YOSHIMOTO, Banana. KITCHEN (Kitchin, 1988). Barcelona: Tusquets-Andanzas, 2a. edició, 2006; 201 pp; traduït per Junichi Matsuura i Lourdes Porta; ISBN 84-7223-386-3

   La cuina, per la Mikage, és el lloc on pot perparar els àpats, és la manera que té de fer-se una idea de com és la gent, però, sobretot, és el seu refugi. En morir la seva àvia i quedar-se sola, acceptarà la proposta de Yuichi per viure amb ell i la seva mare.

Acompanyant Kitchen, hi ha el relat de MOONLIGHT SHADOW. La  Satsuki no pot dormir i va a còrrer fins el pont, i en Shu depèn d’un vestit, només el fenomen de Tanabata els podrà ajudar a deixar de fugir.

Kitchen. Solitud i mort. Electrodomèstics, menjars i el matalàs d’un sofà. La cuina com a món tancat. L’amistat, la complicitat, i la persona que tenim al costat.

“Lo supe, y tomó forma de palabras: ‘El camino está siempre marcado, pero no en un sentido fatalista. Cada instante, con la respiración, con la mirada, y con los días que se repiten, uno tras otro, se va decidiendo espontáneamente’. Y, dependerá de cada uno, pero, yo, al darme cuenta de esto, no podía hacer otra cosa que quedarme tal como estaba, tendida boca arriba mirando el cielo de la noche, con el katsudon, en pleno invierno, dentro del charco, en el tejado de un lugar desconocido como si fuera lo más normal.”

Moonlight Shadow. Pèrdua i dolor. Company, parella, germà i amor. El darrer cop, un pont, un vestit de mariner, i rialles dins la llum.

“La expresión de quien lucha consigo mismo para no pensar en las personas que ha perdido. Acababa poniendo aquella cara, sin yo saberlo, sin darme cuenta, cuando estaba entre unas tinieblas hacia las que venían oleadas de soledad al reocrdarlo todo de repente.”

Sentiments i dolors davant la mort i la solitud. Buidors amargues que costen d’acceptar i que sembla que no es poden tornar a omplir, creen una mena de cuirasses que pretenen protegir, però que acaben aïllant. Primers escrits de Banana Yoshimoto on perfila el seu estil propi, carregat d’introspecció, sensibilitat i senzillesa, davant el desdibuix entre el món real i el món imaginari. Narracions que mostren, amb to tranquil, símbols de tristesa, solitud, amor i amistat, que com espines amagades, es van clavant en el record i en la vida dels seus protagonistes.

… Alçarà el cap, mirant al seu voltant. Atent a qualsevol moviment, al més mínim soroll. I tot i comprovar que tot és en el seu lloc, el seu cos tremolarà, mentre corrent a gran velocitat, el ratolí sortirà de l’amagatall i travessarà tota l’habitació…

Sei Shonagon (965- entre 1000 i 1025), dama de la cort i escriptora del diari íntim més famós de la literatura clàssica japonesa.

SHONAGON, Sei. EL LIBRO DE LA ALMOHADA (recull de Makura No Soshi, segle X). Madrid: Alianza-Literatura, 2004; 166 pp; selecció i traducció de Jorge Luis Borges i Maria Kodama; ISBN 84-206-5674-7

    Selecció de 126 capítols del diari de capçalera d’una jove dama de companyia, del període Heian del Japó imperial de finals del segle X.

Reflexions, descripcions, sentiments i percepcions. La vida de la Cort i la visió d’una dama de companyia de l’Emperadriu. Llistes, catàlegs, aforismes i enumeracions.

“Siempre me tocan y me encantan los lugares con lagunas, no sólo en el invierno cuando uno descubre al despertar que el agua se ha helado, sino en cualquier época del año. Las lagunas que me gustan más no son las que han sido cuidadas. Prefiero las que han sido dejadas a su suerte y están cubiertas de hierba. De noche, en los verdes espacios de agua, sólo se ve el pálido fulgor de la luna. En cualquier hora y en cualquier lugar me conmueve la luna.”

Les dones de la cort, tot i la submissió als homes, tenien una gran cultura. Mentre ells anaven a la guerra, elles van escriure. En l’època clàssica de la literatura japonesa, i majoritàriament gràcies a la mà de les dones, apareixen noves formes literàries: el waka, el nikki, el monogatari i el zuihitsu. El Makura No Soshi (literalment: notes del coixí), és el nikki o diari íntim, que Sei Shonagon, escriu. No resulta difícil imaginar com una jove dama, amb una cal.ligrafia bella i elegant, omple els papers d’arrós, d’un petit bloc, que guardarà gelosament en la capçalera del seu llit. Anotacions del dia a dia de la cort, reflexions senzilles, definicions de bellesa, llistes interminables, evocacions del que li plau i del que no, i sentiments íntims. Les seves paraules fixen pinzellades d’una època i d’un esperit, abans de que s’apagui l’espelma i la foscor de la nit ompli la cambra.

… Bombolles juganeres que s’eleven, reflexen la llum en franges de colors iridescents i tremolosos. Tels primes que en trencar-se es desfan en infinits i minúsculs esquitxos…