la darrera estança del laberint


Un petit fragment de: Tres moments de la literatura japonesa, d’Octavio Paz
Maig 31, 2008, 5:10 pm
Classificat com a: apunts de literatura | Etiquetes:

“La literatura es el ejemplo más alto de la naturalidad con que los elementos propios lograron triunfar de los modelos ajenos. La poesía, el teatro y la novela son creaciones realmente japonesas. A pesar de la influencia de los clásicos chinos, la poesía nunca perdió, ni en los momentos de mayor postración, sus características: brevedad, claridad del dibujo, mágica condensación. Puede decirse lo mismo del teatro y la novela. En cambio, la especulación filosófica, el pensamiento puro, el poema largo y la história no parecen ser genios propicios del genio japonés.”

Octavio Paz.



Una manera de llegir
Maig 28, 2008, 10:32 am
Classificat com a: opinions disperses | Etiquetes:

Fotografia: Soozika arquitectures.

Més d’un cop, enmig d’una lectura, s’aparta la mirada. Una reflexió omple els pensaments, conscient de que allò que està allí imprès resulta molt proper. En tornar a llegir, una inquietud nova, potser creada per aquella proximitat, o per la curiositat despertada, o pel record del que ja has viscut o sentit, origina un trencament d’aquelles barreres invisibles que sempre allunyen. D’alguna manera el relat esdevé una fissura, una porta, una obertura a un altre espai-temps on es pot aprendre. Un aprenentatge que no deixa de girar vers als grans temes de l’existència, que no deixen de ser els grans temes de la literatura, més o menys encoberts, millor o pitjor treballats. Així que, no ens hauria de sobtar, que tots aquells llibres i totes aquelles paraules que durant anys han omplert les lleixes de prestatgeries, llibreries i biblioteques, els armaris, les capses i els baguls, parlin del que és eternament humà. Al llarg del temps s’ha compilat una autèntica font d’intents de coneixement, de mirades encuriosides, d’observacions riguroses, de preguntes qüestionades, vers tot allò que condueix al perquè de l’ésser humà, de la seva existència i de la seva condició. Aquestes preguntes, aquestes recerques, són comunes a homes i dones, de nacionalitats i de llengües diferents, d’èpoques passades i presents i, també, futures. Una universalitat les envolta, les cobreix i les enregistra, arribant a les nostres mans per a ser llegides, rellegides, subratllades, escoltades, meditades i conegudes. Resultaria estrany negar els clàssics, com també ho seria negar els contemporanis, pel simple fet de dur una etiqueta amb una data. El lector, que vol conèixer a través de la lectura i va més enllà de classificacions, busca en la diversitat de gèneres, escriptors, èpoques, tècniques narratives, estils i tendències, aquells llibres que calmin la seva set lectora, i poder-se perdre en els matisos, gaudint dels detalls i fugint de normes rígides i pre-establertes, que l’únic que fan és reduir a la mínima expressió quelcom tan ric i variat com és la literatura. Aquest lector llegirà en profunditat, aprendrà i coneixerà, forjant un recorregut per la lectura pel seu propi criteri, fruit de la pròpia experiència i del seu autoaprenentatge, i no negarà a uns i a uns altres, ni es ventarà de la quantitat que llegeix, ni qualificarà amb termes elitistes les seves lectures, perquè serà conscient de que per més llibres que pugui llegir, necessitaria tantes vides com obres i creadors per arribar a aprendre una mínima part de tot el que se li ofereix.

“Llegiu en profunditat, no per creure, no per acceptar, no per contradir, sinó per aprendre a formar part d’aquesta naturalesa única que escriu i llegeix.”

Harold Bloom. Com llegir i per què. Ed. Empúries, 2000.



L’eternitat no està de més, de François Cheng
Maig 21, 2008, 4:28 pm
Classificat com a: ressenyes de lectura | Etiquetes: ,

François Cheng (1929-), escriptor, poeta i cal.lígraf contemporani, d’origen xinès i instal.lat a França des del 1949, on el 2002 va passar a ser membre de l’Acadèmia Francesa.

CHENG, François. LA ETERNIDAD NO ESTÁ DE MÁS (L’eternité n’est pas de trop, 2002). Buenos Aires: Editorial Losada, 2003; 275 pp; traduït per Gregorio Cantera; ISBN 84-9332-964-9

    Al final de la dinastia Ming, a la Xina, dos amants es retroben després de trenta anys. El seu amor, fruit d’un gest, no s’ha perdut amb el pas del temps.

Unes mirades creuades, un mocador i dos destins queden separats. Un metge rodamón i la dona d’un cacic es reconeixen malgrat el temps. Sentiments sotmesos a un espai petit i claustrofòbic.

“Cuando se abre la corola de cinco pétalos, es como un guante al que se le da la vuelta: hace entrega de su cuenco secreto, permite el roce de la tibia brisa al pasar y deja que liben de ella cuantas más ávidas mariposas y abejas mejor. Cuando los dedos de dos manos se entrelazan, hasta el menor estremecimiento es como un batir de alas, y la más liviana presión provoca oleadas que se agrandan en círculos concéntricos.”

Paraules que bateguen entre sentiments presoners d’una situació. Un ambient repressiu que no apaga la flama d’un gest, que com un deliri savi i innocent, fort i caut, violent i bell, s’amaga sotmés a l’entorn. Com els dits de les mans, el passat i el present queden entrelligats per una prosa poètica quasi clandestina. Com en un conte de tall clàssic, la passió troba les fissures, petites i mesurades, per on poder fluir. François Cheng recupera les tensions interiors amb una sensació de pèrdua i de trobada, de plenitud i de buidor, que s’arrela en la tradició lírica dels seus origens i que s’emmiralla en els clàssics de la tradició de la cultura del seu exili.

… Es perdrà en la recerca de la perfecció del cercle. La distància s’escurçarà, desdibuixant la cromatologia fixada. Del negre brillant, fosc i penetrant, al marró daurat, difuminat i infinitament estriat, passarà a la deriva, lenta i suau, vers un verd de tons discrets, per topar finalment amb la muralla de color bru-oliva que ho emmarca…



Mil anys d’oració, de Wayne Wang
Maig 18, 2008, 4:40 pm
Classificat com a: tarda de cinema | Etiquetes: ,

                                                         

 

Títol:

MIL ANYS D’ORACIÓ

 

Gènere:

Drama romàntic

Títol Original:

A thousand years of good prayers

 

Nacionalitat:

EE.UU.

Director:

Wayne Wang

 

Interpretada:

Henry O, Faye Yu

Any de Producció:

2007

 

Duració:

83 min.

Idioma:

Mandarí

 

Estrena:

18/04/2008

 

El senyor Shi és un jubilat vidu de Pequín. Quan es divorcia la seva única filla, la Yilan, decideix anar-la a visitar al poble en el que viu en els Estats Units, on treballa como a bibliotecaria, per quedarse amb ella fins que es recuperi del tràngol. Al Sr. Shi li agrada dir que és “enginyer aeronàutic” i gaudirde l’atenció que li fa la gent que va coneixent. Però a Yilan, no li agrada la seva actitud i no li interessa el plans del seu pare per salvar el seu matrimoni i reconstruir la seva vida.

(Segons la fitxa de la pel.lícula dels cinemes Verdi.)

 

El temps passa quan no el mires. Quan es pensa en tot allò que s’ha fet i que s’hauria pogut fer millor o evitar o canviar, el temps cau pesadament sobre la memòria i el record. No es pot anar enrere. No es pot agafar la vida com si fos un rellotge i donar voltes a la corda, fent-la girar en sentit contrari, per buscar el que, en el seu moment, es va callar i no es va fer. Amb els anys, amb les pèrdues i amb la distància, es veu més tot allò que no ha estat i, d’alguna manera, tot el que va cap a un final que no acaba de ser el que es desitjava. Aquí poden originar-se les topades i els xocs amb aquells que són més propers. Voler buscar les paraules en aquelles situacions que, fins en aquell moment, sempre eren cobertes de silencis, remarquen la cruesa de que s’ha fet tard i que voler tornar a recuperar allò que mai s’ha tingut, pot estavellar-se, un i un altre cop, contra un mur.

Sota la mirada del silenci, quedaran aquells sentiments callats i amagats, perquè no sempre es diuen les coses tal i com se senten.

  … Has fet tard. Per més que vulguis canviar les coses, buscar tot allò que va tenir el seu moment i el vas deixar perdre, per unes raons i uns motius que no vull justificar ni entendre, només aconseguiràs reafirmar aquesta sensació. No pots buscar, després de tants anys, aquell afecte que vas guardar sense exterioritzar, ni pots demanar aquelles converses que van quedar silenciades, perquè el seu temps, va passar. No em demanis que desfaci la meva vida, a aquestes alçades, per amotllar-me a la teva manera de veure les coses, no m’ho demanis, perquè no ho faré. Segurament em veus com un monstre ingrat i egoísta perquè no faig les coses com tu vols. Però, no sóc cap monstre, ni ingrat ni egoísta i, en el fons, ho saps. No vulguis forçar el que en el seu moment vas negar. Ni exigir les coses que tu mateix no feies. No ho intentis, perquè, llavors, enlloc d’atançar-nos, ens allunyarem…

 



Des de l’auditori Tagore de la Casa Àsia: l’univers femení de Mo Yan
Maig 15, 2008, 9:01 am
Classificat com a: opinions disperses | Etiquetes: ,

Aquest dimarts 13 de maig del 2008, en l’auditori Tagore de la Casa Àsia de Barcelona, va tenir lloc la presentació i taula rodona de la darrera novel.la publicada per l’editorial Kalias de l’escriptor xinès Mo Yan. Sota el títol de “L’univers femení de Mo Yan”, el Sr. Jesús Sanz, director de la Casa Àsia i el Sr. Ángel F. Fermoselle, van presentar l’escriptor i la seva obra.

La introducció a la literatura xinesa i a l’escriptor Mo Yan, va ser a càrrec del Sr. Eugenio Suárez-Galbán Guerra. L’escriptor i catedràtic va destacar la universalitat de la literatura oriental, allunyada de la imatge exòtica i errònia que sovint es dibuixa des d’Occident. Citant a dos grans escriptors occidentals, en Faulkner i en Borges, va caracteritzar dos trets fonamentals de l’obra de Mo Yan. L’escriptura des dels genis o follets de la infància, que mencionava Faulkner, en l’escriptor xinès es focalitzen en de dos grans móns: el femení i el rural. A partir del “cuento chino” com a gènere, de gran riquesa en Orient i que en Occident s’ha anat perdent, l’obra de l’escriptor dóna una visió de la tragèdia de la dona i la pagesia amb una crua i irònica precisió que no dubta en criticar una realitat. La metaliteratura magníficament treballada de les seves obres, configuren en el diàleg entre el text, el narrador i el lector una excel.lent mostra de l’esplendor de la paraula. La intertextualitat literària de Mo Yan, la creació dels antecedents als que es referia en Borges, es troba en el realisme màgic i especialment en Gabriel García Márquez. La importància d’aquesta influència cal buscar-la en com l’escriptor l’utilitza i què fa amb ella. El toc màgic i místic no amaga el realisme social, ni les injusticies i omissions polítiques, i seveix per descriure aquest univers femení en ple món rural. En paraules de Vargas Llosa, el Sr. Suárez-Galbán descriu l’obra del “maestro Mo Yan” com a una literatura total, la lectura de la qual, aconsegueix fer que el lector s’identifiqui amb ella, independentment de nacionalitats i llengües, esdevenint-se literatura universal.

L’escriptor Mo Yan introdueix els seus 30 anys d’ofici i les seves dues obres publicades a l’editorial Kailas: Las Baladas del Ajo i Grandes Pechos, Grandes Caderas, amb una paradoxa temporal entre Orient i Occident. La idea d’una Xina pacient, tranquil.la i pausada que té Occident, no té res a veure amb la realitat del temps en el seu país, de la mateixa manera que els estereotips que ell pot tenir d’un lloc es trenquen un cop es coneix aquest indret.

En Guan Moye escriu sota el pseudònim de Mo Yan, que en xinès vol dir “no parlis”, en record a la frase que sovint li deien els seus pares de petit, en una època de difícil situació política. La seva infància i adolescència en el camp, el va allunyar de llegir llibres, però no de “llegir amb les orelles”, davant els relats, els contes i les faules que escoltava del seu avi i altres familiars. Quan als 20 anys va anar a la ciutat i en la seva posterior formació en l’exèrcit, no va arraconar aquest caldo de cultiu de la seva vida i dels seus origens, on el toc màgic i el misticisme dels contes van trobar en els Cien Años de Soledad de Gabriel García Márquez, el retrobament de la literatura escrita amb la literatura oral.

La creació de Mo Yan va començar als anys vuitanta i, reconeix, que en aquests prop de 30 anys d’ofici, el seu procés creatiu té un ritme molt personal. La seva inspiració madura i reposa fins que una guspira la fa sortir, de tal manera que llavors és quan escriu, podent trigar des dels 35 dies que va  utilitzar per escriure la novel.la de Las Baladas del Ajo, als tres mesos que va necessitar per acabar Grandes Pechos, Grandes Caderas.

Els seus origens, el fet de sentir-se part d’aquest món rural, fa que en les seves obres sigui ficcionada aquesta Xina profunda que ell coneix i de la qual treu els seus personatges que, malgrat els anys, encara resulten actuals. Per l’escriptor, la recreació fidel dels protagonistes d’una novel.la o d’un conte configuren l’essència real de la trama, més que els rerefons de caràcter ideològic i polític, i és en la construcció d’aquests personatges, on les dones són les que per ell tenen major importància. El paper de la dona xinesa és fruit de la seva personal visió i observació de la situació femenina en el món rural que ell va viure i conèixer durant molts anys. En Mo Yan veu la dona forta i resistent, molt més que els homes i que, malgrat abusos i mals tràngols, continua aguantant i continua donant amor i protecció. Ell considera que els seus personatges femenins no són un reclam feminista, sinó que són la descripció real d’una resitència moral i física davant unes situacions crítiques i extremes d’un feudalisme i d’una idiosincràsia que encara, avui dia, tot i el progrés, encara és vigent en el món rural xinès.

La visió personal de Mo Yan de la pagesia del segle XXI, ve marcada per una visió crítica a la política xinesa actual. En aquesta època on tecnologia i informació creixen de manera prodigiosa, el món científic camina vers una moral que considera més que dubtosa i que comporta una gestió que afavoreix el creixement urbanístic, davant la greu disminució del terreny cultivable. Mentre els pagesos veuen minvar els seus camps i els seus cultius, tot sembla dur cap a una de les pitjors experiències que l’ésser humà pot experimentar: la fam, i això, per en Mo Yan, és un greu error.



Diari d’un boig i altres relats, de Lu Xun
Maig 5, 2008, 1:55 pm
Classificat com a: ressenyes de lectura | Etiquetes: ,

Lu Xun (1881- 1936), pseudònim de Zhou Shuren, escriptor considerat com el pare de la literatura xinesa contemporània.

XUN, Lu. DIARI D’UN BOIG I ALTRES RELATS (selecció de Na Han, 1923). Barcelona: Edicions de 1984, 2007; 215 pp; traduït per Carles Prado; iSBN 84-96061-86-6

    Nou relats on la realitat queda banyada de sàtira i simbologia. Nou líriques crítiques socials, d’un escriptor i de la seva visió, de l’entorn que l’envolta.

Bojos que escriuen. Homes i tavernes. Dones i penes. Misantrops i enterraments. Mirades a tempestes. Sorolls eixordadors i veritables. Nits de Cap d’Any. Sabons i olives. Penediment pel passat. Vides, moments, morts, records, nostalgies i penes. Iròniques, tràgiques, angoixants i tristes.

“Tots aquests pensaments són encara més banals que els camins que apareixen i tornen a desaparèixer en la foscor. L’únic que em queda és la nit del principi de la primavera, que encara és més llarga que mai. Com que encara continuo al regne dels vius, hauré de tornar a començar. I el primer pas no és altre que posar la pena i el penediment sobre el paper, per la Zijun i per mi mateix.”

RECANÇA DEL PASSAT.

Una selecció de relats breus del recull del Crit de Combat. Lu Xun dóna vida a uns personatges, a través dels quals, un ritme fragmentat, a vegades autobiogràfic, oscil.la entre contrastos. Ficcions impregnades per una crua sàtira, descarada i amagada, d’una societat, d’uns costums, d’una realitat i d’uns símbols, que a vegades xocaven contra l’escriptor. Un caire costumista, amb tocs tràgics, fixa, amb unes escollides paraules, la visió d’un autor compromés amb el que vivia, veia i creia. Els relats de Lu Xun, no són només clars exponents d’un trencament amb la literatura clàssica de la Xina, són també unes històries de gran lirisme davant les grans contradiccions d’un país, una cultura i una gent que es trobava enmig d’un canvi. Una obra que dóna la visió al.legòrica i dramàtica de les dificultats d’un intel.lectual que, quan tot al seu voltant entra en efervescència, no deixa d’observar i escriure.

… Un silenci dens i feixuc fa més fosca la nit. Una tensió dóna rigidesa als membres. L’espera i l’estat d’alerta omple l’atmosfera enrarida de l’habitació. Un bronzit agut dóna el crit d’alarma a la munió espectant. Caigudes en picat, vols rasants, giragonces acrobàtiques, amb una sola finalitat, clavar fort i travessar la pell per alimentar-se…