la darrera estança del laberint

Fotografia: Soozika arquitectures.

Més d’un cop, enmig d’una lectura, s’aparta la mirada. Una reflexió omple els pensaments, conscient de que allò que està allí imprès resulta molt proper. En tornar a llegir, una inquietud nova, potser creada per aquella proximitat, o per la curiositat despertada, o pel record del que ja has viscut o sentit, origina un trencament d’aquelles barreres invisibles que sempre allunyen. D’alguna manera el relat esdevé una fissura, una porta, una obertura a un altre espai-temps on es pot aprendre. Un aprenentatge que no deixa de girar vers als grans temes de l’existència, que no deixen de ser els grans temes de la literatura, més o menys encoberts, millor o pitjor treballats. Així que, no ens hauria de sobtar, que tots aquells llibres i totes aquelles paraules que durant anys han omplert les lleixes de prestatgeries, llibreries i biblioteques, els armaris, les capses i els baguls, parlin del que és eternament humà. Al llarg del temps s’ha compilat una autèntica font d’intents de coneixement, de mirades encuriosides, d’observacions riguroses, de preguntes qüestionades, vers tot allò que condueix al perquè de l’ésser humà, de la seva existència i de la seva condició. Aquestes preguntes, aquestes recerques, són comunes a homes i dones, de nacionalitats i de llengües diferents, d’èpoques passades i presents i, també, futures. Una universalitat les envolta, les cobreix i les enregistra, arribant a les nostres mans per a ser llegides, rellegides, subratllades, escoltades, meditades i conegudes. Resultaria estrany negar els clàssics, com també ho seria negar els contemporanis, pel simple fet de dur una etiqueta amb una data. El lector, que vol conèixer a través de la lectura i va més enllà de classificacions, busca en la diversitat de gèneres, escriptors, èpoques, tècniques narratives, estils i tendències, aquells llibres que calmin la seva set lectora, i poder-se perdre en els matisos, gaudint dels detalls i fugint de normes rígides i pre-establertes, que l’únic que fan és reduir a la mínima expressió quelcom tan ric i variat com és la literatura. Aquest lector llegirà en profunditat, aprendrà i coneixerà, forjant un recorregut per la lectura pel seu propi criteri, fruit de la pròpia experiència i del seu autoaprenentatge, i no negarà a uns i a uns altres, ni es ventarà de la quantitat que llegeix, ni qualificarà amb termes elitistes les seves lectures, perquè serà conscient de que per més llibres que pugui llegir, necessitaria tantes vides com obres i creadors per arribar a aprendre una mínima part de tot el que se li ofereix.

“Llegiu en profunditat, no per creure, no per acceptar, no per contradir, sinó per aprendre a formar part d’aquesta naturalesa única que escriu i llegeix.”

Harold Bloom. Com llegir i per què. Ed. Empúries, 2000.