la darrera estança del laberint

Shichirô Fukazawa (1914- 1987), escriptor japonès contemporani.

FUKAZAWA, Shichirô. NARAYAMA (Narayama bushikô, 1956). Barcelona: Proa, 2008; 94 pp; traduït per Alfred Badia; ISBN 84-8437-350-6

     Les cançons al.lusives en els pobles de muntanya reflexen anècdotes, costums, tradicions i llegendes. Donen testimoni d’un estil de vida lligada a la terra i a la duresa de les situacions dels seus habitants.

Cançons, realitat i fam. La mort reflexa l’estil de vida, quan la cruesa del món imposa dràstiques solucions.

“En veu baixa, digué:

-T’ho haig de dir. Si no et ve de gust, no tens cap necessitat d’arribar a la muntanya. Encara que tornis a casa a partir de les Set Valls, no passa res!

Després d’això, bé que no hi havia ningú, escrutà l’obscuritat que els rodejava una mica esporuguit.”

La vida a la muntanya s’endureix encara més quan la fam apreta. El viatge a la muntanya de roures, el Narayama, cobert d’un vel de religiositat i de tradició, no és més que una solució dràstica a una situació dura. Cada poble té els seus costums i té una relació especial amb els vells de la seva societat. En aquest “poble de davant”, quan els vells arriben a la setantena tenen com a destí el cim del Narayama, on arriben carregats a l’esquena del fill primogènit. La situació no deixa de ser una llosa pesada a la consciència per aquells fills que estimen als seus progenitors, que sempre han tingut en ells l’ajut i la força per tirar endavant amb la familia, d’altres, la sentiran més lleugera. La vella O Rin i el vell Matayan donen dues visions d’aquesta realitat. Dues perspectives que no deixen d’anar íntimament lligades a com han obrat en vida. La moral de la faula està íntimament arrelada a preceptes religiosos, sent la mort que els espera la que s’han construït en vida. Mentre ella rebrà un mantell blanc dalt del cim, ell rebrà la caiguda i l’agonia dels corbs negres del fons del barranc, mentre, la vida en el poble, continuarà. Un to poètic, esquitxat de melangia i tendresa, no escapa de la crua mirada al recull de folklòric d’una comunitat, sense aprofindir en judicis de valors severs ni dures moralitats, reflexa com la supervivència és una necessitat.

… Cauen. Lentament. A poc a poc, ho cobriran tot. S’extendran com un gran vel, amagant i adolcint les formes i els contorns que cobriran. I amb un no res, només quedarà un extens i dens mantell d’un blanc radiant, homogenitzant-ho tot, unificant-t’ho tot…