la darrera estança del laberint

Jimmy Liao (1958-), escriptor i il.lustrador d’origen taiwanès contemporani.

LIAO, Jimmy. EL SONIDO DE LOS COLORES (Sound of colors, 2001). Cadis: Barbara Fiore, 2008; 80 pp; traduït per Jordi Ainaud i Escudero; ISBN 84-93559182

     Una noia amb bastó blanc i ulleres fosques, va i ve pel metro. A cada parada es troba amb persones i llocs reals, amb fantasies i somnis, mentre cada color té un so que dibuixa paisatges en la foscor.

Passadís que puja i baixa. Escales que van i venen. Gent, sorolls i olors sota un vel negre. En l’ombra, el so dels colors i la buidor de les imatges.

“El año en que el ángel se despidió de mi

en la boca del metro,

poco a poco,

yo había ido perdiendo la vista.

Una mañana de otoño, el día en que cumplía quince años,

mientras fuera lloviznaba

y después de haberle dado de comer al gato,

a las seis y cinco,

me encaminé hacia el metro.”

Amb paraules de Wislawa Szymborska comença la història. Ens diu que no saber en quin món es viu, és una gran sort. Aquest desconeixement, que pot ser font d’angoixes i pors, pot, també, fer sorgir el que somiem. Pot donar llum a la foscor d’allò que desconeixem. Pot acolorir amb sons la negror d’allò que ignorem.

Tanco els ulls i acaricio les imatges gravades en la retina. Sé on s’amaguen les paraules i les repeteixo amb un xiuxiueig, mentre els meus dits es mouen per la il.lustració, com si les paraules es desveetllessin pel tacte. Penso en sons i melodies, plenes de textures i colors, i sé que els mots dibuixen imatges amb un traç de poesia. I així m’ho confirma, en arribar a la darrera pàgina, en Rainer Maria Rilke i el seu poema “La cega”.

… Pous profunds i ombrívols. Pèrdua de contorns i paisatges. Buidor de llum i de color. Caiguda sense retorn. Foscor…