“En el terreno de las letras, las grandes literaturas orientales -China, India y Japón- son de las pocas zonas vírgenes y sagradas que todavía reclaman, ya que no solicitan, el interés de los occidentales. Acérquese a ellas el lector con ánimo abierto, cándido y desprevenido. No espere hallar lo que algunos papanatas han pregonado que se ha de hallar. Convenzase de que verá desvanecerse pronto los fantasmas del exotismo, mientras aparecerán subitáneos e inexorables otros duendes de más impalpable y peligrosa vitola. Lo distinto estará donde nadie lo espere. Ha transcurrido tan poco tiempo desde que empezó a conocerse la literatura japonesa en Occidente, y la han abordado a fondo tan pocos de nuestros talentos que el campo permanece prácticamente inexplorado.”
CABEZAS, Antonio. LA LITERATURA JAPONESA. Madrid: Ediciones Hiperion, 1990; 242 pp; ISBN 84-7517-287-3.
… Una raó? No puc evitar somriure amb certa tristesa. Sempre s’ha de buscar la raó a tot? Podria dir que em ve de gust, que he fet una descoberta, que és diferent, que m’atreu, que desperta la meva curiositat, que obre noves sensibilitats, i serien respostes que a qualsevol semblarien correctes. Alguns creuran que és una dèria nova i prou. Potser sí que ho és, no ho sé. Arguments de lentitud, de detall en la descripció, de poca acció, de subtil emoció, de silencis, de tristesa i de melangia, etiquetaran la tria. I què? Potser els llegeixo perquè m’agrada aquest to trist i melangiós, aquests silencis entre descripcions i lentituds, i aquestes engrunes d’emoció dels petits detalls. La mirada es perdrà evocant una imatge. Un somriure endolcirà les faccions, i un “tant és” ressonarà en el cap. La veu dolça, amb un to suau, semblarà un xiuxiueig. “Al cap i a la fi, en llegir aquests llibres no deixo de veure’ls com un quadre. Em recorden als quadres impressionistes. Vull dir, que si els mires de lluny tens la imatge pintada, et pot agradar o no, pots avaluar la tècnica de l’artista i donar una crítica, més o menys rigurosa, dels jocs de formes, llums, textures i colors. Però, si parlo dels impressionistes és per quelcom més. Si t’hi atances, descobriràs moltes, moltíssimes pinzellades, tantes que t’hi pots perdre. Cada petit traç té un fragment de forma, de llum, de textura i de color, únic i diferent a la resta, que forma part del quadre. Em passa això. A mida que llegeixo, em perdo mirant aquestes pinzellades. En alguns, m’hi entretinc més que en d’altres. En alguns, m’agrada resseguir cada punt, desorientant-me gaudint de cada matís per trobar-me observant cada detall. En d’altres, em distancio una mica, per veure la imatge de conjunt i evocar aquell context que va donar lloc a la representació allí fixada. Però en tancar el llibre, quan les últimes paraules han ressonat marcant el final, molts cops, em queda fixa a la retina, la pintura global vista en la distància i la pinzellada individual mirada de ben a la vora, i, allí, es junten de tal manera, que la forma, la llum, la textura i el color, agafen molta més intensitat, i una sensació agradable i estranya m’omplen”. Segurament una veu trencarà l’encís, dient que això també pot sentir-se amb els que no són d’allí, i llavors seré jo qui somriurà: “això es pot sentir sempre que llegeixis així”…
