Articles relacionats:
Kosmopolis 2008 arrenca al CCCB amb el premi Nobel de Literatura Gao Xingjian
Gao Xingjian, la veu d’una consciència
Kosmòpolis s’interroga sobre el paper de la literatura en temps de crisi
Lou Reed, Gao Xingjian i Todorov, estrelles del festival Kosmòpolis
Gao Xingjian i Cortázar marquen el compàs de Kosmopolis
Kosmopolis, festa internacional de la literatura. Gao Xingjian
Gao Xingjian, Julio Cortázar i la paraula electrònica, a Kosmopolis
Gao Xingjian: “Em sento molt angoixat pel futur del planeta”
Fotografia: descobrint arquitectures.
Diuen que la història és cíclica i que existeixen paral.lelismes en les èpoques, potser és veritat… La lectura en veu alta en el segle XV va passar a ser silenciosa, quedant concentrada en entorns delimitats i molt minoritaris. En el segle XVIII, va deixar d’estar reduïda a les mateixes obres de sempre i va perdre el caràcter religiós, per esdevenir més oberta i individual, trencant-se els reductes dels lletrats i apareixent lectors d’altres entorns lluny de la monarquia, els senyors privilegiats i l’església. Tota una revolució que podria derivar en autèntica passió i follia per la lectura. Potser sí que la ciclicitat i els paral.lelismes existeixen, no només en la història com a tal… Quan som petits, llegim en veu alta, el dit segueix cada cop de síl.laba i a mida que anem perdent l’entrebanc, comencem a llegir en silenci. En l’època escolar la lectura pot quedar cenyida a llistats de llibres obligatoris, on hi ha qui escollirà el llibre segons la mida i el numero de pàgines i qui començarà a descobrir un paisatge nou d’altres llibres a més dels que el curs marca. Passat el temps de llegir per obligació les opcions augmenten i es diversifiquen. El recorregut del lector es bifurca, tria un i un altre camí, s’atura o continua i pot arribar a la lectura per plaer i a llegir per passió, donant lloc a una nova revolució lectora.
Fa olor a roses i tot de gotes d’aigua mullen el pilar que aguanta aquell que va caure d’un cel. Alguns passen a pas ràpid i lleuger en un parc enmig de la ciutat, d’altres netegen els camins i retallen fulles i flors sota un cel gris de pluja. Arribes a l’indret. Són les deu del matí i la fira és tancada. Rere cada persiana blanca s’escolten les veus i el soroll d’aquells que col.loquen, que obren caixes, que endrecen i ho preparen tot per treballar. Comença a veure’s moviment.
En un llarg passeig els estands blancs, més de tres-cents seixanta, a banda i banda, amb capçaleres de rètols de colors, segons siguin d’editorials, de distribuïdors, de llibreries i d’organismes públics i oficials, ompliran durant uns dies els jardins del Retiro. A mida que passin les hores, escolars, curiosos, interessats, visitants, turistes, gent de l’ofici i d’altres oficis, d’aquest món i d’altres móns, per uns moments quedaran aturats davant dels llibres, donant un cop d’ull, llegint la contracoberta, buscant aquell títol o aquell autor, entrant als pavellons centrals, escoltant una xerrada o un conte, gronxant aquella bossa de paper de la 67a Feria, agafant catàlegs, mirant l’exposició de fotografies de l’Aigua de Lunwerg, fent fotografies, prenent notes i potser comprant aquell llibre que volien o que els hi ha cridat l’atenció.
No cal anar ràpid, t’agrada anar a poc a poc. Acabes aturant-te en l’estand d’aquell grup d’editorials. Mires els llibres, els agafes i llegeixes les cobertes, preguntes per un i un altre, et costa decidir. Esculls sabent que triar no és senzill, que cediràs a la temptació de l’últim moment i acabaràs comprant més llibres que ompliran la maleta i la faran més pesada, quan també podries comprar-los a casa, però ho fas aquí, ben lluny, en un lloc on diuen que els camins es creuen, que no es pot concebre el mar, on els fugitius acaben tornant i que avui està de fira. Una fira que fa olor a paper, a tinta i a lletres. Una olor que es barreja amb la de les flors, la de l’aigua de les fonts i la dels fums dels cotxes de les avingudes i dels carrers d’una ciutat, que des de 1933 celebra la fira del llibre.
Fotografia: Soozika arquitectures.
Més d’un cop, enmig d’una lectura, s’aparta la mirada. Una reflexió omple els pensaments, conscient de que allò que està allí imprès resulta molt proper. En tornar a llegir, una inquietud nova, potser creada per aquella proximitat, o per la curiositat despertada, o pel record del que ja has viscut o sentit, origina un trencament d’aquelles barreres invisibles que sempre allunyen. D’alguna manera el relat esdevé una fissura, una porta, una obertura a un altre espai-temps on es pot aprendre. Un aprenentatge que no deixa de girar vers als grans temes de l’existència, que no deixen de ser els grans temes de la literatura, més o menys encoberts, millor o pitjor treballats. Així que, no ens hauria de sobtar, que tots aquells llibres i totes aquelles paraules que durant anys han omplert les lleixes de prestatgeries, llibreries i biblioteques, els armaris, les capses i els baguls, parlin del que és eternament humà. Al llarg del temps s’ha compilat una autèntica font d’intents de coneixement, de mirades encuriosides, d’observacions riguroses, de preguntes qüestionades, vers tot allò que condueix al perquè de l’ésser humà, de la seva existència i de la seva condició. Aquestes preguntes, aquestes recerques, són comunes a homes i dones, de nacionalitats i de llengües diferents, d’èpoques passades i presents i, també, futures. Una universalitat les envolta, les cobreix i les enregistra, arribant a les nostres mans per a ser llegides, rellegides, subratllades, escoltades, meditades i conegudes. Resultaria estrany negar els clàssics, com també ho seria negar els contemporanis, pel simple fet de dur una etiqueta amb una data. El lector, que vol conèixer a través de la lectura i va més enllà de classificacions, busca en la diversitat de gèneres, escriptors, èpoques, tècniques narratives, estils i tendències, aquells llibres que calmin la seva set lectora, i poder-se perdre en els matisos, gaudint dels detalls i fugint de normes rígides i pre-establertes, que l’únic que fan és reduir a la mínima expressió quelcom tan ric i variat com és la literatura. Aquest lector llegirà en profunditat, aprendrà i coneixerà, forjant un recorregut per la lectura pel seu propi criteri, fruit de la pròpia experiència i del seu autoaprenentatge, i no negarà a uns i a uns altres, ni es ventarà de la quantitat que llegeix, ni qualificarà amb termes elitistes les seves lectures, perquè serà conscient de que per més llibres que pugui llegir, necessitaria tantes vides com obres i creadors per arribar a aprendre una mínima part de tot el que se li ofereix.
“Llegiu en profunditat, no per creure, no per acceptar, no per contradir, sinó per aprendre a formar part d’aquesta naturalesa única que escriu i llegeix.”
Harold Bloom. Com llegir i per què. Ed. Empúries, 2000.
Aquest dimarts 13 de maig del 2008, en l’auditori Tagore de la Casa Àsia de Barcelona, va tenir lloc la presentació i taula rodona de la darrera novel.la publicada per l’editorial Kalias de l’escriptor xinès Mo Yan. Sota el títol de “L’univers femení de Mo Yan”, el Sr. Jesús Sanz, director de la Casa Àsia i el Sr. Ángel F. Fermoselle, van presentar l’escriptor i la seva obra.
La introducció a la literatura xinesa i a l’escriptor Mo Yan, va ser a càrrec del Sr. Eugenio Suárez-Galbán Guerra. L’escriptor i catedràtic va destacar la universalitat de la literatura oriental, allunyada de la imatge exòtica i errònia que sovint es dibuixa des d’Occident. Citant a dos grans escriptors occidentals, en Faulkner i en Borges, va caracteritzar dos trets fonamentals de l’obra de Mo Yan. L’escriptura des dels genis o follets de la infància, que mencionava Faulkner, en l’escriptor xinès es focalitzen en de dos grans móns: el femení i el rural. A partir del “cuento chino” com a gènere, de gran riquesa en Orient i que en Occident s’ha anat perdent, l’obra de l’escriptor dóna una visió de la tragèdia de la dona i la pagesia amb una crua i irònica precisió que no dubta en criticar una realitat. La metaliteratura magníficament treballada de les seves obres, configuren en el diàleg entre el text, el narrador i el lector una excel.lent mostra de l’esplendor de la paraula. La intertextualitat literària de Mo Yan, la creació dels antecedents als que es referia en Borges, es troba en el realisme màgic i especialment en Gabriel García Márquez. La importància d’aquesta influència cal buscar-la en com l’escriptor l’utilitza i què fa amb ella. El toc màgic i místic no amaga el realisme social, ni les injusticies i omissions polítiques, i seveix per descriure aquest univers femení en ple món rural. En paraules de Vargas Llosa, el Sr. Suárez-Galbán descriu l’obra del “maestro Mo Yan” com a una literatura total, la lectura de la qual, aconsegueix fer que el lector s’identifiqui amb ella, independentment de nacionalitats i llengües, esdevenint-se literatura universal.
L’escriptor Mo Yan introdueix els seus 30 anys d’ofici i les seves dues obres publicades a l’editorial Kailas: Las Baladas del Ajo i Grandes Pechos, Grandes Caderas, amb una paradoxa temporal entre Orient i Occident. La idea d’una Xina pacient, tranquil.la i pausada que té Occident, no té res a veure amb la realitat del temps en el seu país, de la mateixa manera que els estereotips que ell pot tenir d’un lloc es trenquen un cop es coneix aquest indret.
En Guan Moye escriu sota el pseudònim de Mo Yan, que en xinès vol dir “no parlis”, en record a la frase que sovint li deien els seus pares de petit, en una època de difícil situació política. La seva infància i adolescència en el camp, el va allunyar de llegir llibres, però no de “llegir amb les orelles”, davant els relats, els contes i les faules que escoltava del seu avi i altres familiars. Quan als 20 anys va anar a la ciutat i en la seva posterior formació en l’exèrcit, no va arraconar aquest caldo de cultiu de la seva vida i dels seus origens, on el toc màgic i el misticisme dels contes van trobar en els Cien Años de Soledad de Gabriel García Márquez, el retrobament de la literatura escrita amb la literatura oral.
La creació de Mo Yan va començar als anys vuitanta i, reconeix, que en aquests prop de 30 anys d’ofici, el seu procés creatiu té un ritme molt personal. La seva inspiració madura i reposa fins que una guspira la fa sortir, de tal manera que llavors és quan escriu, podent trigar des dels 35 dies que va utilitzar per escriure la novel.la de Las Baladas del Ajo, als tres mesos que va necessitar per acabar Grandes Pechos, Grandes Caderas.
Els seus origens, el fet de sentir-se part d’aquest món rural, fa que en les seves obres sigui ficcionada aquesta Xina profunda que ell coneix i de la qual treu els seus personatges que, malgrat els anys, encara resulten actuals. Per l’escriptor, la recreació fidel dels protagonistes d’una novel.la o d’un conte configuren l’essència real de la trama, més que els rerefons de caràcter ideològic i polític, i és en la construcció d’aquests personatges, on les dones són les que per ell tenen major importància. El paper de la dona xinesa és fruit de la seva personal visió i observació de la situació femenina en el món rural que ell va viure i conèixer durant molts anys. En Mo Yan veu la dona forta i resistent, molt més que els homes i que, malgrat abusos i mals tràngols, continua aguantant i continua donant amor i protecció. Ell considera que els seus personatges femenins no són un reclam feminista, sinó que són la descripció real d’una resitència moral i física davant unes situacions crítiques i extremes d’un feudalisme i d’una idiosincràsia que encara, avui dia, tot i el progrés, encara és vigent en el món rural xinès.
La visió personal de Mo Yan de la pagesia del segle XXI, ve marcada per una visió crítica a la política xinesa actual. En aquesta època on tecnologia i informació creixen de manera prodigiosa, el món científic camina vers una moral que considera més que dubtosa i que comporta una gestió que afavoreix el creixement urbanístic, davant la greu disminució del terreny cultivable. Mentre els pagesos veuen minvar els seus camps i els seus cultius, tot sembla dur cap a una de les pitjors experiències que l’ésser humà pot experimentar: la fam, i això, per en Mo Yan, és un greu error.
Classificat com a: apunts de literatura, opinions disperses | Etiquetes: lectura, literatura japonesa
“En el terreno de las letras, las grandes literaturas orientales -China, India y Japón- son de las pocas zonas vírgenes y sagradas que todavía reclaman, ya que no solicitan, el interés de los occidentales. Acérquese a ellas el lector con ánimo abierto, cándido y desprevenido. No espere hallar lo que algunos papanatas han pregonado que se ha de hallar. Convenzase de que verá desvanecerse pronto los fantasmas del exotismo, mientras aparecerán subitáneos e inexorables otros duendes de más impalpable y peligrosa vitola. Lo distinto estará donde nadie lo espere. Ha transcurrido tan poco tiempo desde que empezó a conocerse la literatura japonesa en Occidente, y la han abordado a fondo tan pocos de nuestros talentos que el campo permanece prácticamente inexplorado.”
CABEZAS, Antonio. LA LITERATURA JAPONESA. Madrid: Ediciones Hiperion, 1990; 242 pp; ISBN 84-7517-287-3.
… Una raó? No puc evitar somriure amb certa tristesa. Sempre s’ha de buscar la raó a tot? Podria dir que em ve de gust, que he fet una descoberta, que és diferent, que m’atreu, que desperta la meva curiositat, que obre noves sensibilitats, i serien respostes que a qualsevol semblarien correctes. Alguns creuran que és una dèria nova i prou. Potser sí que ho és, no ho sé. Arguments de lentitud, de detall en la descripció, de poca acció, de subtil emoció, de silencis, de tristesa i de melangia, etiquetaran la tria. I què? Potser els llegeixo perquè m’agrada aquest to trist i melangiós, aquests silencis entre descripcions i lentituds, i aquestes engrunes d’emoció dels petits detalls. La mirada es perdrà evocant una imatge. Un somriure endolcirà les faccions, i un “tant és” ressonarà en el cap. La veu dolça, amb un to suau, semblarà un xiuxiueig. “Al cap i a la fi, en llegir aquests llibres no deixo de veure’ls com un quadre. Em recorden als quadres impressionistes. Vull dir, que si els mires de lluny tens la imatge pintada, et pot agradar o no, pots avaluar la tècnica de l’artista i donar una crítica, més o menys rigurosa, dels jocs de formes, llums, textures i colors. Però, si parlo dels impressionistes és per quelcom més. Si t’hi atances, descobriràs moltes, moltíssimes pinzellades, tantes que t’hi pots perdre. Cada petit traç té un fragment de forma, de llum, de textura i de color, únic i diferent a la resta, que forma part del quadre. Em passa això. A mida que llegeixo, em perdo mirant aquestes pinzellades. En alguns, m’hi entretinc més que en d’altres. En alguns, m’agrada resseguir cada punt, desorientant-me gaudint de cada matís per trobar-me observant cada detall. En d’altres, em distancio una mica, per veure la imatge de conjunt i evocar aquell context que va donar lloc a la representació allí fixada. Però en tancar el llibre, quan les últimes paraules han ressonat marcant el final, molts cops, em queda fixa a la retina, la pintura global vista en la distància i la pinzellada individual mirada de ben a la vora, i, allí, es junten de tal manera, que la forma, la llum, la textura i el color, agafen molta més intensitat, i una sensació agradable i estranya m’omplen”. Segurament una veu trencarà l’encís, dient que això també pot sentir-se amb els que no són d’allí, i llavors seré jo qui somriurà: “això es pot sentir sempre que llegeixis així”…
Fotografia: Soozika arquitectures.
Cada lector, conscient o inconscientment, marca amb les seves lectures un recorregut personal per la literatura. Fer aquest camí, va donant vida als llibres. Cada cop que els ulls es passegen per aquelles planes, els dits acaronen les línies, i, una mena de veu callada ressegueix les paraules, la lectura anirà cobrant vida dins d’ell. Quan el final del relat marqui el pas de la darrera pàgina, una petita impressió, una mena de petjada, quedarà dins de qui feia uns instants gaudia amb aquella història.
El lector, com el caminant, com el viatger, escull quins llibres formaran part del seu recorregut literari. Aquest, es fa a mida que es camina. Hi haurà moments que sortirà del camí traçat, per endinsar-se en el bosc, escollirà on aturar la mirada, atret potser per un color, una ombra o un soroll. El corriol s’anirà dibuixant amb les seves passes, i l’anomenat cànon esdevindrà personal i no dogmàtic. No quedarà cenyit per estrictes orientacions espaials i temporals, sinó que constatarà un dinamisme, fruit del tarannà personal de cadascú.
Els llibres de llibres, els escriptors que són autèntics homes-llibre, els lectors que coincidiran o no en alguna part del recorregut, les opinions crítiques del sector, podran donar algunes orientacions, majors o menors, però, al final, l’elecció esdevindrà un acte individual. La sensació d’escollir serà similar a la que es pot tenir, quan després d’una llarga caminada, s’arriba a un punt que esdevé un excel.lent mirador i fa que les passes s’aturin. La imatge del paisatge i del passeig fet, copsaran els sentits durant una estona. Pel lector, la visió d’aquesta mena d’horitzó il.limitat, tan proper i tan llunyà a la vegada, fixarà l’atenció en el que hi ha davant seu, i anirà seleccionant on localitzar el seu interès, segons uns criteris que haurà anat forjant amb retalls de molts i amb fragments de pocs.
El recorregut de la lectura comportarà moments d’emoció i de tendresa, però també d’indignació i apatia. Compaginarà la reflexió amb la distracció, el coneixement amb la fantasia, i esdevindrà un plaer, que acabarà esdevenint instint. Perquè la mà que ha escollit el llibre, la mirada que encuriosida ha observat els personatges, i la veu que ha fet seves les paraules, aniran arrelant-se tan endins, que la lectura formarà part de la quotidianitat del lector.
Per llegir l’article del Babelia -El Pais sobre les publicacions que provenen del Japó.
