Shohei Ooka (1909- 1988), escriptor japonès contemporani.
OOKA, Shohei. HOGUERAS EN LA LLANURA (Nobi, 1951). Barcelona: Libros del Asteroide, 2006; 235 pp; traduït per Fernando Rodriguez-Izquierdo i Gavala; ISBN 84-935018-3-2
La derrota japonesa en la Segona Guerra Mundial, va deixar abandonats molts soldats en l’illa filipina de Leyte. Tamura, un soldat ras i malalt, rebutjat per la seva patrulla i per l’hospital de campanya, n’és un d’ells. I tot i la llibertat d’escollir quan morir, decideix sobreviure. La solitud, la fam i la bogeria, fan sorgir el millor i el pitjor de l’ésser humà.
Focs delators, fusell i granada de mà. Selva desconeguda, pluja i fam. Perdedors perduts. Moralitat trobada. Mans esquerres i mans dretes.
“Es natural que no podamos recordar exhaustivamente nuestro pasado. Sin tener en cuenta las brechas en nuestra rutina, las experiencias, tan semejantes unas a otras, se van acumulando, y las últimas recubren las anteriores, de manera que fácilmente se toman unas por otras dando pie a extrañas analogías. A veces lo único que podemos recordar es precisamente esa acumulación de tantas experiencias parecidas.
El hecho de que yo pueda reconstruir lo que me sucedió durante todo ese tiempo -ajustándonos a una cronología: qué acaeció antes, que sobrevino después- se debe seguramente a que las experiencias de entonces no se asemejaban en nada al resto de experiencias de mi vida.
Aunque lo único cierto era que yo estaba vivo, en aquellos momentos me faltaba la conciencia de estar con vida.”
Lluny de condemnes morals a la guerra, és la moralitat del soldat, la que el salva de caure en la bogeria més extrema. Lluny de crides i protestes pacifistes, és la interiorització dels actes i dels esdeveniments, la que evidencia les conseqüències de les pròpies decisions. Lluny de coirasses, Ooka, amb mirada intensa i profunda, omet paraules innecessàries, i reflexiona. La naturalesa humana, la pròpia identitat, poden construir-se i enderrocar-se sobre valors i ètiques. La seva supervivència depèn d’un mateix, quan davant el límit, enmig de les tenebres, cal decidir si es continua o no sent humà. Una decisió capaç de trencar l’equilibri entre la cordura i la bogeria, entre l’honor i la degradació. I, només sobreviure esdevé una necessitat superior. El soldat malalt i derrotat, camina perdut en una selva pròpia sota la pluja dels conflictes interiors.
… Oscil.lacions. Equilibris. Espera. Moviments desesperats buscant l’alliberament. Tensió a la corda fluixa. El temps passa, i l’aranya s’atança a la presa…
Classificat com a: ressenyes de lectura | Etiquetes: Banana Yoshimoto, Novel.la
Banana Yoshimoto (1964- ), pseudònim de Mahoko Yoshimoto, escriptora japonesa contemporània.
YOSHIMOTO, Banana. TSUGUMI (Tsugumi, 1989). Barcelona: Tusquets- Andanzas, 2008; 181 pp; traduït per Albert Nolla i Bibiana Morante; ISBN 84-8383-026-0
La Maria passa un darrer estiu amb la seva amiga de la infantesa, Tsugumi. Aquests dies de vacances a l’hostal Yamamoto, donen veu a les imatges d’un temps i unes relacions marcades per la vida familiar, l’amistat, l’amor i la malaltia.
Records de mar i d’estiu. Enyorança d’un temps passat. Malalties que creen cuirasses. Amistat, amor, olor a sal i a sorra humida.
“En el archivo de ‘noches de verano’ que tengo en mi cabeza, guardo los negativos de varias noches similares. En ese momento, pensé que situaria el negativo de aquella noche muy cerca del de aquella otra en que fuimos caminando al pueblo de al lado. El simple hecho de saber que en el futuro me aguardaban noches como aquellas dos me infundia cierta esperanza. Noches muy hermosas, noches en que a embriagadora fragancia del viento cruzaba el pueblo y lo llenaba de la presencia incolora del mar y de las montañas. Sabía que aquella noche jamás se repetiría, pero me daba igual. Sólo pensar que, quizás, algún otro verano volvería a vivir una parecida me hacía sentir mejor.”
Un escrit des de la frontera. Una narració d’estil senzill i íntim, que flueix suau entre la llum i l’ombra. La mirada innocent davant la mirada antiga d’aquell qui ja sap, no perquè ha viscut una llarga vida, sinó perquè la brevetat li dóna una estranya i intensa saviesa. La malaltia marca el ritme de la vida, sense ofegar el batec latent de l’amistat, la descoberta i l’amor.
… Silenci. Un breu silenci. Un callat bram interior, capaç de fer voleiar pensaments i somnis. Estranya dansa que apropa i separa una buidor plena de paraules…
Classificat com a: ressenyes de lectura | Etiquetes: àlbums il.lustrats, Jimmy Liao
Jimmy Liao (1958-), escriptor i il.lustrador d’origen taiwanès contemporani.
LIAO, Jimmy. EL SONIDO DE LOS COLORES (Sound of colors, 2001). Cadis: Barbara Fiore, 2008; 80 pp; traduït per Jordi Ainaud i Escudero; ISBN 84-93559182
Una noia amb bastó blanc i ulleres fosques, va i ve pel metro. A cada parada es troba amb persones i llocs reals, amb fantasies i somnis, mentre cada color té un so que dibuixa paisatges en la foscor.
Passadís que puja i baixa. Escales que van i venen. Gent, sorolls i olors sota un vel negre. En l’ombra, el so dels colors i la buidor de les imatges.
“El año en que el ángel se despidió de mi
en la boca del metro,
poco a poco,
yo había ido perdiendo la vista.
Una mañana de otoño, el día en que cumplía quince años,
mientras fuera lloviznaba
y después de haberle dado de comer al gato,
a las seis y cinco,
me encaminé hacia el metro.”
Amb paraules de Wislawa Szymborska comença la història. Ens diu que no saber en quin món es viu, és una gran sort. Aquest desconeixement, que pot ser font d’angoixes i pors, pot, també, fer sorgir el que somiem. Pot donar llum a la foscor d’allò que desconeixem. Pot acolorir amb sons la negror d’allò que ignorem.
Tanco els ulls i acaricio les imatges gravades en la retina. Sé on s’amaguen les paraules i les repeteixo amb un xiuxiueig, mentre els meus dits es mouen per la il.lustració, com si les paraules es desveetllessin pel tacte. Penso en sons i melodies, plenes de textures i colors, i sé que els mots dibuixen imatges amb un traç de poesia. I així m’ho confirma, en arribar a la darrera pàgina, en Rainer Maria Rilke i el seu poema “La cega”.
… Pous profunds i ombrívols. Pèrdua de contorns i paisatges. Buidor de llum i de color. Caiguda sense retorn. Foscor…
Classificat com a: ressenyes de lectura | Etiquetes: Novel.la, Yoko Ogawa
Yoko Ogawa (1962-), escriptora japonesa contemporània.
OGAWA, Yoko. LA FÓRMULA PREFERIDA DEL PROFESOR (Hakase no aishita sushiki, 2003). Madrid: Funambulista, 2008; 289 pp; traduït per Yoshiko Sugiyama i Héctor Jiménez Ferrer; ISBN 84-96601-37-6
Una assistenta ens explica la relació d’ella i el seu fill amb un vell professor de matemàtiques. Seran les matemàtiques, l’amistat i el lligam que s’estableix entre ells, el que omplirà el dia a dia de mare i fill i l’autonomia de vuitanta minuts de durada de la memòria del vell professor, la qual va quedar aturada, anys enrere, moments abans d’un accident de tràfic.
Vuitanta minuts. Papers enganxats a l’americana. Records immediats que caduquen. Records passats que no s’han oblidat. La bellesa del llenguatge matemàtic o com aprendre a mirar, a través de les matemàtiques, la vida.
“Me preguntaba yo gracias a qué truco de magia algunas palabras ordinarias adquieren una resonancia romántica en cuanto son utilizadas en matemáticas. En el número amigo, y también en el número primo gemelo, se percibe precisión y a la vez una especie de timidez, como si se hubieran escapado de un poema. La imagen aparece entonces de forma vívida, y en ella los números se abrazan, o están de pie cogidos de la mano, vestidos de la misma forma.”
Sovint no deixa de sorprendre’ns com les coses més senzilles van penetrant dins nostre sense que ens adonem. La senzillesa en la feina, en l’actitud, en la manera de ser i en els actes. La senzillesa en el gest i en la paraula, en el coneixement i en l’ensenyament. La vida pot quedar reduïda a vuitanta minuts de records que després són oblidats, sota el so pesat de les agulles del rellotge que marquen el temps que passa i no torna. Minimitzar aquest fet i acceptar les mateixes preguntes una i una altra vegada, esdevé un gest senzill que mare i fill fan, davant l’estimació que va sorgint vers al vell professor de matemàtiques. La vida més enllà dels vuitanta minuts i de la resolució de difícils equacions, porta a tornar a ensenyar, a tornar a despertar una ment novella al fascinant món dels nombres i les equacions. Saber mirar i saber escoltar, intentar comprendre i intentar ajudar, conèixer i aprendre, acaben sent maneres d’estimar sense recança, sense esperar res a canvi. Yoko Ogawa ens parlar de descobrir i de compartir, amb la bella complicitat matemàtica, la senzillesa d’unes vides entrellaçades afectivament.
… ¿Quants cops es desvetlla el mateix paisatge davant una finestra?
¿Qui ho sap?
I a cada nova mirada, ínfimes descobertes mostren nous matisos desconeguts…
Classificat com a: ressenyes de lectura | Etiquetes: àlbums il.lustrats, Jimmy Liao
Jimmy Liao (1958-), escriptor i il.lustrador d’origen taiwanès, contemporani.
LIAO, Jimmy. DESENCUENTROS (Turn left, turn right, 2006). Cadis: Barbara Fiore, 2008; 128 pp; traduït per Jordi Ainaud i Escudero; ISBN 84-935591-9-9
En un vell bloc de pisos d’un barri de les afores de la ciutat, viuen els protagonistes. Ella sempre que surt, va cap a l’esquerra, vagi a on vagi; ell, cap a la dreta. Un dia, però, es troben en un parc i la ciutat deixa de ser freda i gris, fins que la pluja els separa.
Ella a l’esquerra, ell a la dreta. Paral.leles que convergeixen i se separen. Il.lusió de la casualitat que el destí no deixa repetir. Cap dels dos gira el cap.
“En el cielo ceniciento, el sol no se atrevía a asomar siquiera, lo cual provocaba en la gente una insólita melancolía, de modo que a menudo a los caminantes les asaltaban las ganas de echarse a llorar.”
Un poema de Wislawa Szymborska inicia aquest àlbum il.lustrat, un dels finalistes del Premi Llibreter 2008. Els seus versos anuncien un relat i unes imatges carregades d’una dolça melangia. En Jimmy Liao, amb la poètica de les seus dibuixos i els petits fragments de text, ens il.lustra una mena de dietari, breu de paraules i extens de sensacions. Dues vides paral.leles, prenen direccions oposades dia a dia, fins que l’atzar els fa convergir en un parc, per tornar-los a separar la pluja. La proximitat real, pot esdevenir la llunyania més infinita quan un no s’atura i tomba el cap. El temps i la ciutat continuaran endavant, mentre la doble pàgina enregistra la breu història d’un desencontre.
… L’absència de respostes i el silenci de les casualitats, poden arribar a omplir el buit on juga l’atzar…
Mo Yan (1955-), escriptor contemporani xinès.
Mo YAN. LAS BALADAS DEL AJO (T’ien-t ang suan t’ai chich ko, 1989). Madrid: Kailas, 2008; 489 pp; traduït per Carlos Ossés; ISBN 84-89624-42-9
Des del govern arriben promeses de grans guanys per les collites d’all. Els pagesos dediquen tots els seus esfoços al seu cultiu, davant l’esperança de millores econòmiques. Però la collita resulta ser més gran que l’espai dels magatzems estatals i els alls no es poden vendre. Comença una revolta que acabarà sent durament reprimida.
Alls. Pobresa, gana, cobdícia i egoisme. Desànim i rebel.lió. El poder utilitza la violència i la brutalitat per fer callar les veus. Hi ha veus que no han de callar.
“Los pies y manos del bebé se doblaron hacia dentro y los ojos se escarcharon.
-Cuando era como tú, mi niño, también quería salir y ver el mundo exterior pero, después de llegar aquí, me daban gachas para cerdos y comida para perros, y trabajé como un buey y un caballo juntos, me golpearon y me dieron patadas, tu abuelo incluso me colgó y me azotó con el látigo. ¿Todavía quieres salir, mi niño?
El bebé metió el cuello entre los hombros, convirtiéndose en algo parecido a una pelota, con los ojos llenos de terror y de espanto.”
Una novel.la que fuig de la linealitat i es recolça en la veu de diversos narradors. Un relat de bellesa poètica i crua violència, narra uns fets que ens endinsen en la Xina rural: una visió oposada a la Xina del progrés i la tecnologia, les olimpiades i l’estètica refinada. Un món rural on encara ser dona significa pertànyer a una categoria inferior. Un món on la fam és el gran eix que mou les vides de tots els seus habitants. A través de situacions paral.leles dins d’un dispers espai temporal, el clima de la narració va centrant les vides d’uns pagesos en flux fascinant i brutal, líric i cru, màgic i injust. Una crònica d’unes situacions que es van arrodonint al llarg de la novel.la, dins d’un temps i un espai, entre la vida i la mort. Una novel.la coral on s’alternen les veus que s’alcen per sobre la intensa olor a alls i una sensació agredolça.
Relacionat: L’univers femení de Mo Yan.
… On és la mirada crítica? On la veu clara? On la mà ferma? On?! Els rostres es giren, els ulls s’aparten i les veus s’apaguen. Es gira el cap, fent veure que no es veu i que no se sap. ¿On sorgiran aquells capaços de destruir per a tornar a construir de nou, damunt de tot allò que està podrit?…
Classificat com a: ressenyes de lectura | Etiquetes: Haruki Murakami, Novel.la
Haruki Murakami (1949-), escriptor i traductor japonès contemporani.
MURAKAMI, Haruki. CRÓNICA DEL PÁJARO QUE DA CUERDA AL MUNDO (Nejimaki-tori kuronikuru, 1992-1995). Barcelona: Tusquets-Maxi, 2008; 903 pp; traduït per Lourdes Porta i Junichi Matsuura; ISBN 84-8383-510-4
En Tooru Okada està a l’atur i s’ocupa de les feines de casa mentre la seva dona, la Kumiko, treballa. El seu gat ha desaparegut. Un dia truca per telèfon una dona misteriosa, buscant el gat descobreix una casa abandonada del barri, i en Tooru veu com tot el que l’envolta, tota la seva normalitat, comença a caure en una espiral estranya.
Barrets vermells, gats que marxen, la Kumiko que desapareix, pous, taques a la galta, aigua i històries difuminen el món real en el món del somni, al so del ric-ric d’un ocell que dóna corda.
“Cuando renuncié a esforzarme en pensar en algo en concreto, acudieron a mi memoria recuerdos fragmentarios. Me asaltaron en secreto, como el que llena en silencio un agujero. Lugares adonde había ido, personas a las que había visto, heridas que había sufrido en mi carne, conversaciones que había mantenido, objetos que había comprado, cosas que había perdido: fui capaz de recordarlo todo claramente. De manera tan vívida y detallada que me sorprendió a mí mismo.”
En Murakami treballa en aquell terreny entre el quotidià i el somni. Una situació normal pot anar-se difuminant en un espai, cada cop més indeterminat, augmentant de dimensions, reduint-se fins tornar-se eteri, mostrant estranyes connexions que es mouen per una mena d’atzar latent en el text, mostrant una tendència a l’expansió, al creixement, mentre es va desenvolupant una crònica fluida, a voltes fragmentada, davant dels nostres ulls.
A vegades les coses canvien sobtadament i només posen de manifest una gran certesa, que no les coneixem realment. A vegades cal trobar aquell pou, aquell lloc profund i aïllat on submergint-nos en una buidor, fosca i densa, per poder mirar-nos per dins i per poder mirar tot el que ens envolta. Un lloc on tot pot perdre aquells contorns reals que creiem dominar i saber, on se’ns presenta una definició de línies nova, que sent la mateixa, fa que sigui diferent. Un buit que cal enfrontar, cal mirar sense buscar res en concret, i que potser passa del caos a l’odre o fa el camí contrari davant els nostre ulls.
… L’estiu ho té. Agafes aquell llibre gruixut, busques el teu espai i el moment adequat i comences la lectura. Tot el que t’envolta comença a desdibuixar-se, sense que en siguis conscient, mentre et capbusses en una història que a poc a poc t’embolcalla…
Classificat com a: ressenyes de lectura | Etiquetes: Banana Yoshimoto, relats curts
Banana Yoshimoto (1964-), pseudònim de Mahoko Yoshimoto, escriptora japonesa contemporània.
YOSHIMOTO, Banana. SUEÑO PROFUNDO ( 1989). Barcelona: Tusquets-Andanzas, 3a. edició, 2006; 172 pp; traduït per Lourdes Porta; ISBN 84-8310-324-9
Tres històries protagonitzades per tres noies. Tres moments de les seves vides amb els somnis, el present i el passat com a nexe comú.
Una noia i un home casat. Una noia i el seu germà mort. Una noia i l’alcohol. Pèrdues i records barrejats amb somnis i il.lusions. Moments en els que tot pot enfonsar-se o continuar surant.
“Yo siempre estaba un poco triste, acosada por la añoranza de la luna que brillaba en la lejanía mientras me iba hundiendo eternamente en lo màs hondo de la noche azul y me teñía de azul hasta la punta de las uñas.”
Sueño Profundo.
El vaig llegir fa molt i em va fer pensar en aquells moments de la vida on un petit esdeveniment es pot convertir en un gran detonant. Una petita espurna que pot fer d’aturador o edevenir una obertura, sense que es pugui saber el perquè i només una mena d’intuició t’ho digui a cau d’orella. Quelcom que no va bé, però tampoc pots dir que va malament. Simplement no acaba d’encaixar, i per més voltes que li donguis sembla no existir una solució. Els records es confonen en els somnis, pesats i feixucs que donen aquella sensació amarga de que no acabes mai de dormir o de que dorms massa. Tot de bromes distorsionen milers d’imatges que no fan res més que dibuixar-se i desdibuixar-se, com si fossin castells de sorra fina que amb un cop de vent o d’aigua, es desfan. I esperes. No fas res, mires i segueixes els curs de reflexions i pensaments que no saps a on van. No esperes aquella solució brillant que ho canviarà tot, donant un gir acrobàtic a la situació. Només pots intuir que si apareix, ho farà tímidament, com una petita llumeneta que tot just trencarà la foscor i perfilarà la vora del penyasegat que tens als peus. Però ni serà màgica, ni t’ho solucionarà tot.
… La petita llambregada trenca la foscor i s’apaga. Es torna a repetir el gest. L’olor i el sorollet anuncien de nou la fama. Un i un altre cop, fins que aguantarà el suficient per apropar-se al ble i encendre l’espelma…
Classificat com a: ressenyes de lectura | Etiquetes: Novel.la, Shichirô Fukazawa
Shichirô Fukazawa (1914- 1987), escriptor japonès contemporani.
FUKAZAWA, Shichirô. NARAYAMA (Narayama bushikô, 1956). Barcelona: Proa, 2008; 94 pp; traduït per Alfred Badia; ISBN 84-8437-350-6
Les cançons al.lusives en els pobles de muntanya reflexen anècdotes, costums, tradicions i llegendes. Donen testimoni d’un estil de vida lligada a la terra i a la duresa de les situacions dels seus habitants.
Cançons, realitat i fam. La mort reflexa l’estil de vida, quan la cruesa del món imposa dràstiques solucions.
“En veu baixa, digué:
-T’ho haig de dir. Si no et ve de gust, no tens cap necessitat d’arribar a la muntanya. Encara que tornis a casa a partir de les Set Valls, no passa res!
Després d’això, bé que no hi havia ningú, escrutà l’obscuritat que els rodejava una mica esporuguit.”
La vida a la muntanya s’endureix encara més quan la fam apreta. El viatge a la muntanya de roures, el Narayama, cobert d’un vel de religiositat i de tradició, no és més que una solució dràstica a una situació dura. Cada poble té els seus costums i té una relació especial amb els vells de la seva societat. En aquest “poble de davant”, quan els vells arriben a la setantena tenen com a destí el cim del Narayama, on arriben carregats a l’esquena del fill primogènit. La situació no deixa de ser una llosa pesada a la consciència per aquells fills que estimen als seus progenitors, que sempre han tingut en ells l’ajut i la força per tirar endavant amb la familia, d’altres, la sentiran més lleugera. La vella O Rin i el vell Matayan donen dues visions d’aquesta realitat. Dues perspectives que no deixen d’anar íntimament lligades a com han obrat en vida. La moral de la faula està íntimament arrelada a preceptes religiosos, sent la mort que els espera la que s’han construït en vida. Mentre ella rebrà un mantell blanc dalt del cim, ell rebrà la caiguda i l’agonia dels corbs negres del fons del barranc, mentre, la vida en el poble, continuarà. Un to poètic, esquitxat de melangia i tendresa, no escapa de la crua mirada al recull de folklòric d’una comunitat, sense aprofindir en judicis de valors severs ni dures moralitats, reflexa com la supervivència és una necessitat.
… Cauen. Lentament. A poc a poc, ho cobriran tot. S’extendran com un gran vel, amagant i adolcint les formes i els contorns que cobriran. I amb un no res, només quedarà un extens i dens mantell d’un blanc radiant, homogenitzant-ho tot, unificant-t’ho tot…
Classificat com a: ressenyes de lectura | Etiquetes: Novel.la, Yasunari Kawabata
Yasunari Kawabata (1899- 1972), escriptor japonès contemporani, va ser el primer d’aquesta nacionalitat en rebre el Premi Nobel de Literatura, el 1968.
KAWABATA, Yasunari. LA CASA DE LES BELLES ADORMIDES (Nemureru bijo, 1960). Barcelona: Viena Edicions, 2007; 119 pp; traduït per Sandra Ruiz i Albert Mas-Griera; ISBN 84-8330-458-7. Il.lustració de la coberta: Amants a l’habitació de dalt de Kitagawa Utamaro.
El vell Eguchi visita la casa de les belles adormides per recomanació d’un amic. Malgrat creure que ell no és tan vell, ni té les mateixes necessitats dels altres ancians clients, tornarà a visitar-la en diverses ocasions.
Un vell i una jove nua adormida. En un mateix llit, vellesa i joventut. Somnis de vida i records del passat. Drogues per adormir i pastilles blanques per sedar.
“ ‘A l’home vell, la mort; a l’home jove l’amor; la mort, una sola vegada, l’amor, tantes que no les puc comptar!’ Se n’havia sorprès, però això el va assossegar. No feia per a ell ser tan emfàtic. De fora se sentia el barbull de la neu barrejada amb la pluja. El soroll del mar semblava ofegar-s’hi. Va presentar-se a l’ancià la visió d’una mar vasta i fosca, on les volves de neu es desfeien en caure.”
La vellesa. El pas del temps queda escrit en el rostre i la memòria. El cos va cedint al pes del passat, d’allò viscut i d’allò no viscut, fent que l’ombra que surt dels peus esdevingui un contorn distant del reflex del que un dia va ser la joventut. Els anys cauen, llisquen entre les fissures de les fustes clivellades que cobreixen els records, quedant arraconats a dins sota un munt de pols.
La joventut. El cos nu d’una jove i l’olor a vida, a primavera, a flors i a llet. Aquella innocència que respira, fent pujar i baixar el pit que tremolós es mou, pot tenir un poder més enllà de la bellesa i el desig: obrir la porta dels records. Fragments de memòria desvetllats per la pell fina i suau, l’escalfor d’un cos jove i bell i la visió de la vulnerabilitat descoberta i sense màscares. La nuesa adormida, crua i natural al descobert.
Una casa on a canvi de diners vells ancians jeuen amb belles joves. Adormides elles, alienes a la decrepitud d’un cos i a la pèrdua de vigorositat d’una vida, permetran reviure en ells records d’una joventut perduda. Drogues que les adormen a elles i dues pastilles blanques que els sedaran a ells en els somnis perduts del passat recuperat. Un ancià es pregunta i es neguiteja, reflexionant sobre el sexe i la mort que no oculta un desig sexual que l’edat encara no ha ofegat del tot. Joves que dormen profundament un son similar a la mort, mentre el vell no acaba de complir la condició de la casa de les belles adormides. Un to poètic i fosc, viscós, que es va extenent al llarg del relat, barreja de vida i barreja de mort, amb el desig i la no acceptació del pas del temps com a eixos que fan girar els subtils engranatges de la condició humana.
… Els dits l’agafaran i els moviments circulars, cada cop més hàbils, l’anirant extenent. S’ompliran els solcs, buscant aquella llum i aquella vida perdudes. Durant unes hores, el rostre vell i arrugat que cada matí davant del mirall, continua sense voler reconèixer aquell reflex com a seu, buscarà l’engany de la màscara…
