Haruki Murakami (1949-), escriptor i traductor japonès contemporani.

MURAKAMI, Haruki. L’AMANT PERILLOSA. AL SUD DE LA FRONTERA, A L’OEST DEL SOL (Kokkyö no minami, taiyö no nishi, 1992). Barcelona: Empúries, 2003; 175 pp; traduït per Concepció Iribarren i ALbert Nolla; ISBN 84-9787-001-8

     Hajime i Shimamoto eren fills únics, veïns i amics que escoltaven plegats música, fins que ell va marxar del barri. Molts anys més tard, casat i amb dues filles, ell porta un club de jazz i es torna a trobar amb ella. El passat torna i el misteri atreu, posant en perill la seva situació present i fent que en Hajime vegi que sempre ha volgut fugir d’ell mateix.

Música, amistat i solitud. Somnis perduts i il.lusions que mai han existit. Fugir d’un mateix per retrobar-se de nou.

“Vaig pensar que potser acabava de veure un miratge. Em vaig quedar allà molta estona, contemplant com la pluja mullava els carrers. Era com si tornés a ser un nen de dotze anys. De petit em passava hores i hores mirant com plovia, sense fer res. Si mirava la pluja molta estona, deixant la ment en blanc, sentia que de mica en mica el cos se’m relaxava i era com si sortís del món real. Potser és que la pluja té el poder d’hipnotitzar.”

Intentar ser algú altre per tornar a la realitat d’un mateix. Una realitat incompleta que sempre fa patir a algú. Els records del passat poden despertar aquells fantasmes que es guarden dins, aquelles inquietuds i aquelles pors que poden crear la necessitat de reinventar-se. Només cal un petit detonant. Si després hi ha una gran explosió o només un sotrac, això no se sap. Però el passat no pot tornar. Sempre hi haurà el sentiment de pèrdua amb el que caldrà conviure i tirar endavant, per evitar que tristeses i solituds caiguin pesadament omplint-ho tot.

… Sacseja el cos com pot. Intenta, un i un altre cop, el moviment. Es mou inquiet, repetint la mateixa acció amb un desesper vital. Només quan el cansament el guanya, s’atura. Sobre seu, el cel. Podria intentar-ho de nou, però sap que és un esforç inútil. Sol no pot. De dur la mirada clavada a terra, s’havia perdut l’espectacle blau tacat de núvols. El seu cos es destensa i s’omple d’una agradable quietud que anuncia la mort. D’existir el déu dels escarabats, li demanaria poder gaudir-ne una estona més abans de morir panxa enlaire…

Fotografia: descobrint arquitectures.

Diuen que la història és cíclica i que existeixen paral.lelismes en les èpoques, potser és veritat… La lectura en veu alta en el segle XV va passar a ser silenciosa, quedant concentrada en entorns delimitats i molt minoritaris. En el segle XVIII, va deixar d’estar reduïda a les mateixes obres de sempre i va perdre el caràcter religiós, per esdevenir més oberta i individual, trencant-se els reductes dels lletrats i apareixent lectors d’altres entorns lluny de la monarquia, els senyors privilegiats i l’església. Tota una revolució que podria derivar en autèntica passió i follia per la lectura. Potser sí que la ciclicitat i els paral.lelismes existeixen, no només en la història com a tal… Quan som petits, llegim en veu alta, el dit segueix cada cop de síl.laba i a mida que anem perdent l’entrebanc, comencem a llegir en silenci. En l’època escolar la lectura pot quedar cenyida a llistats de llibres obligatoris, on hi ha qui escollirà el llibre segons la mida i el numero de pàgines i qui començarà a descobrir un paisatge nou d’altres llibres a més dels que el curs marca. Passat el temps de llegir per obligació les opcions augmenten i es diversifiquen. El recorregut del lector es bifurca, tria un i un altre camí, s’atura o continua i pot arribar a la lectura per plaer i a llegir per passió, donant lloc a una nova revolució lectora.

Banana Yoshimoto (1964-), pseudònim de Mahoko Yoshimoto, escriptora japonesa contemporània.

YOSHIMOTO, Banana. N. P. (N.P., 1990). Barcelona: Tusquets- Andanzas, 2a. edició, 2006; 185 pp; traduït per Junichi Matsuura i Lourdes Porta; ISBN 84-7223-440-1

   N.P. és un llibre de contes d’un escriptor japonès que escrivia en anglès. Shoji està fent la seva traducció i un cop feta la del conte noranta-vuit se suïcida. La Kazami es quedarà sola i seguirà endavant. Coneixerà els fills japonesos de l’escriptor, a una noia estranya i diferent i llegirà el manuscrit d’aquest conte, enmig de la fascinació i l’obsessió del llibre, i de les passions i la solitud de la vida.

Un escritor, el seu llibre i la traducció dels seus contes. Uns fills, una noia i el relat noranta-vuit. Entrecreuaments de caminals de passió, incest, obsessió i solitud. Sentiments desconeguts i coneguts, desfermats i incontrolats, a banda i banda de cada camí.

“Por supuesto, ya sé que no es tan simple como para poderlo expresar con estas palabras. No me refiero al bien y el mal. Me da la sensación de que esta tendencia hinca profundamente sus raíces en cada individuo y que llega a manifestarse bajo el rostro del talento o bajo el nombre de la imperfección. Hinca profundamente sus raíces y circula por el cuerpo de esta persona junto con su sangre y lo conforma tal como es.”

N.P. va ser el tercer llibre que vaig llegir de l’autora. Com en la cuina, sovint trobem els mateixos ingredients en plats molt diferents, però amb variacions de proporció, de tall, de temps de cocció i de maneres de cuinar, acaben donant lloc a menjars que agraden al paladar i ens deixen un bon regust. Sabem que els apreciarem més si no els mengem molt seguit i deixem fer un cert temps, abans de repetir altre cop. Banana Yoshimoto cuina a base dels sentiments i de les emocions, de la mort i de la pèrdua, de la solitud i la recerca, de vides segons una manera de ser i de persones amb problemes, per dotar als seus personatges d’aquell dret de viure com creuen i de fer el que volen enmig d’una societat que els envolta que sovint oblida que tothom té les seves pròpies diferències, que aquestes són les que donen la diferència i la diversitat.

N.P. ve de la cançó de North Point, de Mike Oldfield, a Islands: ‘Have you ever been to North Point/ to spend your time and pray?/ The prison walls are dark and cold and grey.’

… Una cassola de fang amb oli bruent, un llit de patates laminades primes i daurades al punt, una cua de rap rentada i salada amb un lleuger toc de pebre i una mica de vi blanc. A mitja cocció es cobrirà tot d’una maionesa amb all-i-oli espès i es deixarà acabar de coure, fent un últim toc, sacsejant prèviament la cassola, amb un cop de forn. S’aconsella acompanyar-ho d’un vi blanc fresc i sec, paladar suau i acurat equilibri afruitat i àcid…

Fa olor a roses i tot de gotes d’aigua mullen el pilar que aguanta aquell que va caure d’un cel. Alguns passen a pas ràpid i lleuger en un parc enmig de la ciutat, d’altres netegen els camins i retallen fulles i flors sota un cel gris de pluja. Arribes a l’indret. Són les deu del matí i la fira és tancada. Rere cada persiana blanca s’escolten les veus i el soroll d’aquells que col.loquen, que obren caixes, que endrecen i ho preparen tot per treballar. Comença a veure’s moviment.

En un llarg passeig els estands blancs, més de tres-cents seixanta, a banda i banda, amb capçaleres de rètols de colors, segons siguin d’editorials, de distribuïdors, de llibreries i d’organismes públics i oficials, ompliran durant uns dies els jardins del Retiro. A mida que passin les hores, escolars, curiosos, interessats, visitants, turistes, gent de l’ofici i d’altres oficis, d’aquest món i d’altres móns, per uns moments quedaran aturats davant dels llibres, donant un cop d’ull, llegint la contracoberta, buscant aquell títol o aquell autor, entrant als pavellons centrals, escoltant una xerrada o un conte, gronxant aquella bossa de paper de la 67a Feria, agafant catàlegs, mirant l’exposició de fotografies de l’Aigua de Lunwerg, fent fotografies, prenent notes i potser comprant aquell llibre que volien o que els hi ha cridat l’atenció.

No cal anar ràpid, t’agrada anar a poc a poc. Acabes aturant-te en l’estand d’aquell grup d’editorials. Mires els llibres, els agafes i llegeixes les cobertes, preguntes per un i un altre, et costa decidir. Esculls sabent que triar no és senzill, que cediràs a la temptació de l’últim moment i acabaràs comprant més llibres que ompliran la maleta i la faran més pesada, quan també podries comprar-los a casa, però ho fas aquí, ben lluny, en un lloc on diuen que els camins es creuen, que no es pot concebre el mar, on els fugitius acaben tornant i que avui està de fira. Una fira que fa olor a paper, a tinta i a lletres. Una olor que es barreja amb la de les flors, la de l’aigua de les fonts i la dels fums dels cotxes de les avingudes i dels carrers d’una ciutat, que des de 1933 celebra la fira del llibre.

Fotografia: Roses blaves assecades a casa.

夜思

yè sī

床前明月光

chuáng qián míng yuè guāng

疑是地上霜

yǐ shì dì shàng shuāng

舉頭望明月

jǔ tóu wàng míng yuè

低頭思故鄉

dī tóu sī gù xiāng

Penso en la nit

davant del llit la lluna brilla

al terra hi sospito la rosada

miro amunt i la llum de lluna és plena

miro avall i enyoro la meva terra.

Li Bai. En la nit tranquil.la.

Li Bai, Li Po o Li Tai Po, era un dels vuit immortals de la copa de vi. Gran poeta xinès de l’edat d’or de la cultura Xina. 

Alguns diuen que va morir ofegat quan va saltar de la barca per abraçar el reflex de la lluna en la superfície de l’aigua.

Potser només era una nit tranquil.la. Potser ell va mirar amunt i va veure la lluna alta i llunyana. Potser en mirar avall i veure-la reflexada, creient-la més propera, va saltar de la barca on viatjava, només per abraçar-la.

“La literatura es el ejemplo más alto de la naturalidad con que los elementos propios lograron triunfar de los modelos ajenos. La poesía, el teatro y la novela son creaciones realmente japonesas. A pesar de la influencia de los clásicos chinos, la poesía nunca perdió, ni en los momentos de mayor postración, sus características: brevedad, claridad del dibujo, mágica condensación. Puede decirse lo mismo del teatro y la novela. En cambio, la especulación filosófica, el pensamiento puro, el poema largo y la história no parecen ser genios propicios del genio japonés.”

Octavio Paz.

Fotografia: Soozika arquitectures.

Més d’un cop, enmig d’una lectura, s’aparta la mirada. Una reflexió omple els pensaments, conscient de que allò que està allí imprès resulta molt proper. En tornar a llegir, una inquietud nova, potser creada per aquella proximitat, o per la curiositat despertada, o pel record del que ja has viscut o sentit, origina un trencament d’aquelles barreres invisibles que sempre allunyen. D’alguna manera el relat esdevé una fissura, una porta, una obertura a un altre espai-temps on es pot aprendre. Un aprenentatge que no deixa de girar vers als grans temes de l’existència, que no deixen de ser els grans temes de la literatura, més o menys encoberts, millor o pitjor treballats. Així que, no ens hauria de sobtar, que tots aquells llibres i totes aquelles paraules que durant anys han omplert les lleixes de prestatgeries, llibreries i biblioteques, els armaris, les capses i els baguls, parlin del que és eternament humà. Al llarg del temps s’ha compilat una autèntica font d’intents de coneixement, de mirades encuriosides, d’observacions riguroses, de preguntes qüestionades, vers tot allò que condueix al perquè de l’ésser humà, de la seva existència i de la seva condició. Aquestes preguntes, aquestes recerques, són comunes a homes i dones, de nacionalitats i de llengües diferents, d’èpoques passades i presents i, també, futures. Una universalitat les envolta, les cobreix i les enregistra, arribant a les nostres mans per a ser llegides, rellegides, subratllades, escoltades, meditades i conegudes. Resultaria estrany negar els clàssics, com també ho seria negar els contemporanis, pel simple fet de dur una etiqueta amb una data. El lector, que vol conèixer a través de la lectura i va més enllà de classificacions, busca en la diversitat de gèneres, escriptors, èpoques, tècniques narratives, estils i tendències, aquells llibres que calmin la seva set lectora, i poder-se perdre en els matisos, gaudint dels detalls i fugint de normes rígides i pre-establertes, que l’únic que fan és reduir a la mínima expressió quelcom tan ric i variat com és la literatura. Aquest lector llegirà en profunditat, aprendrà i coneixerà, forjant un recorregut per la lectura pel seu propi criteri, fruit de la pròpia experiència i del seu autoaprenentatge, i no negarà a uns i a uns altres, ni es ventarà de la quantitat que llegeix, ni qualificarà amb termes elitistes les seves lectures, perquè serà conscient de que per més llibres que pugui llegir, necessitaria tantes vides com obres i creadors per arribar a aprendre una mínima part de tot el que se li ofereix.

“Llegiu en profunditat, no per creure, no per acceptar, no per contradir, sinó per aprendre a formar part d’aquesta naturalesa única que escriu i llegeix.”

Harold Bloom. Com llegir i per què. Ed. Empúries, 2000.

François Cheng (1929-), escriptor, poeta i cal.lígraf contemporani, d’origen xinès i instal.lat a França des del 1949, on el 2002 va passar a ser membre de l’Acadèmia Francesa.

CHENG, François. LA ETERNIDAD NO ESTÁ DE MÁS (L’eternité n’est pas de trop, 2002). Buenos Aires: Editorial Losada, 2003; 275 pp; traduït per Gregorio Cantera; ISBN 84-9332-964-9

    Al final de la dinastia Ming, a la Xina, dos amants es retroben després de trenta anys. El seu amor, fruit d’un gest, no s’ha perdut amb el pas del temps.

Unes mirades creuades, un mocador i dos destins queden separats. Un metge rodamón i la dona d’un cacic es reconeixen malgrat el temps. Sentiments sotmesos a un espai petit i claustrofòbic.

“Cuando se abre la corola de cinco pétalos, es como un guante al que se le da la vuelta: hace entrega de su cuenco secreto, permite el roce de la tibia brisa al pasar y deja que liben de ella cuantas más ávidas mariposas y abejas mejor. Cuando los dedos de dos manos se entrelazan, hasta el menor estremecimiento es como un batir de alas, y la más liviana presión provoca oleadas que se agrandan en círculos concéntricos.”

Paraules que bateguen entre sentiments presoners d’una situació. Un ambient repressiu que no apaga la flama d’un gest, que com un deliri savi i innocent, fort i caut, violent i bell, s’amaga sotmés a l’entorn. Com els dits de les mans, el passat i el present queden entrelligats per una prosa poètica quasi clandestina. Com en un conte de tall clàssic, la passió troba les fissures, petites i mesurades, per on poder fluir. François Cheng recupera les tensions interiors amb una sensació de pèrdua i de trobada, de plenitud i de buidor, que s’arrela en la tradició lírica dels seus origens i que s’emmiralla en els clàssics de la tradició de la cultura del seu exili.

… Es perdrà en la recerca de la perfecció del cercle. La distància s’escurçarà, desdibuixant la cromatologia fixada. Del negre brillant, fosc i penetrant, al marró daurat, difuminat i infinitament estriat, passarà a la deriva, lenta i suau, vers un verd de tons discrets, per topar finalment amb la muralla de color bru-oliva que ho emmarca…

Sota la mirada del silenci, quedaran aquells sentiments callats i amagats, perquè no sempre es diuen les coses tal i com se senten.

  … Has fet tard. Per més que vulguis canviar les coses, buscar tot allò que va tenir el seu moment i el vas deixar perdre, per unes raons i uns motius que no vull justificar ni entendre, només aconseguiràs reafirmar aquesta sensació. No pots buscar, després de tants anys, aquell afecte que vas guardar sense exterioritzar, ni pots demanar aquelles converses que van quedar silenciades, perquè el seu temps, va passar. No em demanis que desfaci la meva vida, a aquestes alçades, per amotllar-me a la teva manera de veure les coses, no m’ho demanis, perquè no ho faré. Segurament em veus com un monstre ingrat i egoísta perquè no faig les coses com tu vols. Però, no sóc cap monstre, ni ingrat ni egoísta i, en el fons, ho saps. No vulguis forçar el que en el seu moment vas negar. Ni exigir les coses que tu mateix no feies. No ho intentis, perquè, llavors, enlloc d’atançar-nos, ens allunyarem…

Aquest dimarts 13 de maig del 2008, en l’auditori Tagore de la Casa Àsia de Barcelona, va tenir lloc la presentació i taula rodona de la darrera novel.la publicada per l’editorial Kalias de l’escriptor xinès Mo Yan. Sota el títol de “L’univers femení de Mo Yan”, el Sr. Jesús Sanz, director de la Casa Àsia i el Sr. Ángel F. Fermoselle, van presentar l’escriptor i la seva obra.

La introducció a la literatura xinesa i a l’escriptor Mo Yan, va ser a càrrec del Sr. Eugenio Suárez-Galbán Guerra. L’escriptor i catedràtic va destacar la universalitat de la literatura oriental, allunyada de la imatge exòtica i errònia que sovint es dibuixa des d’Occident. Citant a dos grans escriptors occidentals, en Faulkner i en Borges, va caracteritzar dos trets fonamentals de l’obra de Mo Yan. L’escriptura des dels genis o follets de la infància, que mencionava Faulkner, en l’escriptor xinès es focalitzen en de dos grans móns: el femení i el rural. A partir del “cuento chino” com a gènere, de gran riquesa en Orient i que en Occident s’ha anat perdent, l’obra de l’escriptor dóna una visió de la tragèdia de la dona i la pagesia amb una crua i irònica precisió que no dubta en criticar una realitat. La metaliteratura magníficament treballada de les seves obres, configuren en el diàleg entre el text, el narrador i el lector una excel.lent mostra de l’esplendor de la paraula. La intertextualitat literària de Mo Yan, la creació dels antecedents als que es referia en Borges, es troba en el realisme màgic i especialment en Gabriel García Márquez. La importància d’aquesta influència cal buscar-la en com l’escriptor l’utilitza i què fa amb ella. El toc màgic i místic no amaga el realisme social, ni les injusticies i omissions polítiques, i seveix per descriure aquest univers femení en ple món rural. En paraules de Vargas Llosa, el Sr. Suárez-Galbán descriu l’obra del “maestro Mo Yan” com a una literatura total, la lectura de la qual, aconsegueix fer que el lector s’identifiqui amb ella, independentment de nacionalitats i llengües, esdevenint-se literatura universal.

L’escriptor Mo Yan introdueix els seus 30 anys d’ofici i les seves dues obres publicades a l’editorial Kailas: Las Baladas del Ajo i Grandes Pechos, Grandes Caderas, amb una paradoxa temporal entre Orient i Occident. La idea d’una Xina pacient, tranquil.la i pausada que té Occident, no té res a veure amb la realitat del temps en el seu país, de la mateixa manera que els estereotips que ell pot tenir d’un lloc es trenquen un cop es coneix aquest indret.

En Guan Moye escriu sota el pseudònim de Mo Yan, que en xinès vol dir “no parlis”, en record a la frase que sovint li deien els seus pares de petit, en una època de difícil situació política. La seva infància i adolescència en el camp, el va allunyar de llegir llibres, però no de “llegir amb les orelles”, davant els relats, els contes i les faules que escoltava del seu avi i altres familiars. Quan als 20 anys va anar a la ciutat i en la seva posterior formació en l’exèrcit, no va arraconar aquest caldo de cultiu de la seva vida i dels seus origens, on el toc màgic i el misticisme dels contes van trobar en els Cien Años de Soledad de Gabriel García Márquez, el retrobament de la literatura escrita amb la literatura oral.

La creació de Mo Yan va començar als anys vuitanta i, reconeix, que en aquests prop de 30 anys d’ofici, el seu procés creatiu té un ritme molt personal. La seva inspiració madura i reposa fins que una guspira la fa sortir, de tal manera que llavors és quan escriu, podent trigar des dels 35 dies que va  utilitzar per escriure la novel.la de Las Baladas del Ajo, als tres mesos que va necessitar per acabar Grandes Pechos, Grandes Caderas.

Els seus origens, el fet de sentir-se part d’aquest món rural, fa que en les seves obres sigui ficcionada aquesta Xina profunda que ell coneix i de la qual treu els seus personatges que, malgrat els anys, encara resulten actuals. Per l’escriptor, la recreació fidel dels protagonistes d’una novel.la o d’un conte configuren l’essència real de la trama, més que els rerefons de caràcter ideològic i polític, i és en la construcció d’aquests personatges, on les dones són les que per ell tenen major importància. El paper de la dona xinesa és fruit de la seva personal visió i observació de la situació femenina en el món rural que ell va viure i conèixer durant molts anys. En Mo Yan veu la dona forta i resistent, molt més que els homes i que, malgrat abusos i mals tràngols, continua aguantant i continua donant amor i protecció. Ell considera que els seus personatges femenins no són un reclam feminista, sinó que són la descripció real d’una resitència moral i física davant unes situacions crítiques i extremes d’un feudalisme i d’una idiosincràsia que encara, avui dia, tot i el progrés, encara és vigent en el món rural xinès.

La visió personal de Mo Yan de la pagesia del segle XXI, ve marcada per una visió crítica a la política xinesa actual. En aquesta època on tecnologia i informació creixen de manera prodigiosa, el món científic camina vers una moral que considera més que dubtosa i que comporta una gestió que afavoreix el creixement urbanístic, davant la greu disminució del terreny cultivable. Mentre els pagesos veuen minvar els seus camps i els seus cultius, tot sembla dur cap a una de les pitjors experiències que l’ésser humà pot experimentar: la fam, i això, per en Mo Yan, és un greu error.