la darrera estança del laberint

En Haruki Murakami va néixer a Kyöto, el 1949. Fill de professors de literatura japonesa, estava més interessat en la narrativa nordamericana i el jazz, que en la tradició literària del seu país. Va estudiar literatura i drama grec, però abans d’acabar els estudis es va casar, i del 1974 al 1981 va regir un local de jazz a Tòquio, el Peter Cat.

Tot i que en el 1973 va escriure dues novel.les curtes, la seva carrera  literària va començar a principis dels vuitanta, amb un seguit de contes. Des de 1981 es va dedicar a la tasca d’escriptor. Del 1991, fins al 1995, la va compaginar amb la docència en la Universitat de Princeton a Nova Jersey i a la Tufts University  a Medford, Massachusetts. Al 1995 va tornar al Japó.

Actualment és un  dels escriptors japonesos més importants i aclamats internacionalment. La seva obra s’ha traduït a uns catorze idiomes, i ha guanyat diversos premis, entre ells: el Noma, el Tanizaki, el Yomitui, i el Franz Kafka. La seva feina com a novel.lista i contista, està compaginada també, amb la de traductor de l’anglès al japonès, d’autors com: F. Scott Fitzgerald, J. Irving, P. Theroux, R. Carver i R.Chandler.

En les seves obres hi ha una notable influència occidental, fet que les autoritats literàries japoneses han retret diverses vegades. Ell es considerada admirador i influenciat per escriptors com: Dostoievski, Kafka, Dickens, Scott Fitzgerald, Hemingway, Carver, García Marquez i Manuel Puig.

Les seves novel.les i contes tenen un to humorístic i surrealista. La solitud i l’ànsia d’amor marca el tarannà dels seus personatges. En la seva ficció, hi ha evidents notes autobiogràfiques: el gust per la música, la literatura nordamericana i el cinema. Aquestes aficions, el sexe, i els gats, apareixen dins de situacions emmarcades en la cultura popular en la que s’inspira. La seva obra no està interessada per les històries realistes, sinó que combina realitat i fantasia, fet que fa que siguin englobades dins la literatura postmoderna de l’art pop.

“Escric coses rares, molt rares. Però sóc una persona molt realista. No crec gens en el New Age: horòscop, tarot, somnis… Només faig exercici físic, menjo sà, escolto música i treballo. Tot i això, per més seriós que em torni, més estranyes són les coses que escric.”

Per en Murakami, el que realment importa és una bona història. S’allunya de gustos acadèmics i busca en la cultura popular aquella imatge que donarà lloc a la novel.la. La trama no té una estructura prèvia, sinó que es va formant a mida que ell escriu. Els seus personatges acabaran establint una relació íntima i profunda amb el lector, mitjançant una comunicació directa i propera. Les escenes de sexe són per ell, una opció que permet entrar dins d’un mateix, un desafiament que utilitza per a retratar la vida. Prefereix les zones fosques i rares de la ment, per poder-se ficar dins i treure a la superfície, posar-les en el paper sense quedar-se tancat en un mateix, donant les característiques dels seus protagonistes. En Murakami considera el seu ofici d’escriptor com una professió de paciència, amb unes clares connotacions orgàniques.

Per ell, la composició literària queda explicada amb la música. La cadència de les seves novel.les i contes, està, no només en les frases, sinó també, en la successió d’episodis i la pròpia respiració del text.

“El ritme és el més important perquè és màgia, el que convida a l’audiència a ballar i el que jo vull són lectors que ballin amb les meves paraules.”

Selecció bibliogràfica: ficció i no-ficció.

Kaze no uta o kike (1979). Hear the wing Sing.

1973-Nen no pinböru (1973). Pinball 1973.

Hitsuji o meguru böken (1982). A wild sheep chase.

Sekai no owari to hädoboirudo wandärando (1985). Hard-boiled wonderland and the end of the world.

Noruwei no mori (1987). Tòquio Blues.

Dansu dansu dansu (1988). Dance dance dance.

Kokkyö no minami, taiyö no nishi (1992). L’amant perillosa: al sud de la frontera, a l’oest del sol.

The elephant Vanishes (1993, recull de relats).

Nejimaki-dori kuronikuru (1992- 1995). The wind-up bird chronicle.

Yagate kanashiki gaikokugo (1994).

Andäguraundo (1997, no-ficció). Underground.

Yasusoku sareta baso de- Underground 2 (1998, no-ficció). The place that was promised.

Supütoniku no koibito (1999). El meu amor Sputnik.

After the Quake (2000, recull de relats).

Umibe no Kafuka (2002). Kafka a la platja.

Afutä däku (2004). After Dark.

El salze cec i la dona adormida (2008, recull de relats).

Mishima és el nom d’un poble al peu del Mont Fuji i el nom de Yukio té ressonàncies  que fan pensar en la neu. Potser per això, en Kimitake Hiraoka, fill d’una familia benestant, en deixar la seva carrera en l’administració i dedicar-se a la literatura i l’art, va decidir utilitzar aquest pseudònim: Yukio Mishima.

En Mishima va nèixer a Tòquio, en el Japó del 1921, quan la literatura socialista i pacifista era tallada violentament, i escriptors com Kotoku Shusui i Kobayashi Takiji morien defensant una novel.la compromesa i crítica a la situació sociopolítica del país. Mentre, en Mishima es feia passar per autèntic descendent directe de samurais i s’educava en una escola per la noblesa.

El 1941 publica el seu primer relat Hanazakari No Mori (El bosc en flor), en plena explosió romàntica d’exaltació nacional, que ja preparava la posició que tindria Japó en la Segona Guerra Mundial.

Aquest escriptor i dramaturg japonès, pertany a l’anomenada segona generació d’escriptors de postguerra. En els anys 60, quan escriu les seves novel.les més importants, una marcada inspiració nacionalista omple la seva obra. En Mishima, davant un Japó occidentalitzat, que està perdent els valors, les tradicions i la cultura, es torna més crític i més nacionalista. D’oberta posició política feixista, va fundar una organització d’extrema dreta Tate No Kai (la Societat de l’escut), que també fomentava la cultura física i les arts marcials. El 25 de novembre de 1971, després d’un discurs a joves universitaris que el van rebutjar, i en protesta pel conflicte i la situació del seu país, en Yukio Mishima mor segons el ritual del Seppuku, suïcidant-se amb el Harakiri.

Escriptor fascinant i controvertit, d’una existència colpidora, obsessionat per les tradicions i essències de la seva cultura, i per la recerca de la bellesa estètica i la transformació del propi cos. Va dur una vida contradictòria, que intentava entendre a través de l’art, l’exercici i el camí del samurai.

En Mishima és un dels escriptors japonesos del segle XX, considerat com un dels més grans novel.lista, contista i dramaturg del seu país. Proposat més d’una vegada pel Premi Nobel de Literatura, el 1968 va ser guardonat per primer cop un escriptor japonès: en Yasunari Kawabata, el seu primer mentor. El propi Kawabata va dir al respecte:

“No comprenc com m’han donat a mi el Premi Nobel, existint en Mishima. Un geni literari com el seu, el produeix la humanitat només cada dos o tres segles. Té un do quasi miraculós per les paraules.”

 L’obra de Mishima és d’una gran bellesa literària. La seva prosa és suggerent, té una estètica singular barrejada amb una amargor per la pèrdua de la cultura tradicional japonesa. Els seus escrits combinen la bellesa i la crueltat, la poesia espiritual i la materialitat, l’admiració per la virilitat i el menypreu per l’horror del món, el dolor de l’existència i la pèrdua de les il.lusions, amb un to pessimista, sarcàstic, suggerent i líric. En la seva prosa hi ha certes influències de tècniques narratives occidentals i tocs d’existencialisme marcat, barrejats i retreballats amb un refinament propi i personal.

“La literatura autèntica nos muestra con dureza y sin el menor eufemismo el horrible destino que pesa sobre el ser humano. Pero no lo hace mediante el recurso de provocar un estremecimiento de terror como en “la casa de los espíritus” de los jardines de infancia. La literatura no utiliza trucos similares, sino maravillosas frases y descripciones, que arrebatan el espíritu, por medio de las cuales nos revela que la vida humana no tiene significado alguno y que en el hombre se oculta una maldad que jamás será perdonada. Cuanto más alta es la calidad de la literatura, tanto mayor es la intensidad con que nos transmite la idea de que el ser humano está condenado.”

La lecciones espirituales para jóvenes samurais.

Els seus temes recurrents giren al voltant de la mort, l’homosexualitat, l’esterilitat de la vida moderna i el culte a la bellesa, amb un acurat estilisme pel llenguatge.

La seva novel.la Kamen No Kokuhaku (Confessions d’una màcara, 1948), obra quasi autobiogràfica, posa de manifest la seva homosexualitat, i el va revelar com a un escriptor excepcional. Obres com Ai No Kawaki (Set d’amor, 1950), Kinkayuki (El pavelló d’or, 1956), Haru No Yuki (Neu de primavera, 1966), i Honba (Cavalls desbocats, 1968), van situar en la primera fila de les lletres japoneses a Yukio Mishima: un artista contradictori i versàtil, novel.lista, dramaturg, mestre del relat curt, actor i fotògraf, un magnífic estilista del llenguatge japonès de postguerra.

Selecció bibliogràfica de les seves novel.les, relats i peces teatrals:

Hanazakari No Mori (El bosc en flor), 1941.

Kamen No Kokuhaku (Confessions d’una màscara), 1948.

Ai No Kawaki (Set d’amor), 1950.

Kinjiri (Colors prohibits, primera part), 1951.

Higyô (Colors prohibits, segona part), 1953.

Yoro No Himawari (Gira-sols per la nit, teatre), 1953.

Shiosai (El brogit de les onades), 1954.

Kinkakuyi (El pavelló d’or), 1956.

Kindai Nôgakushu (Cinc obres Nô modernes, teatre), 1956.

Bara To Kaizoku (Roses i pirates, teatre), 1958.

Utage No ato (Després del banquet), 1960.

Ken (Espasa), 1963.

Gogo No Eiko (El mariner que va perdre la gràcia del mar), 1963.

Yorokobi No koto (L’arpa de la felicitat, teatre), 1964.

Ongaku (Música), 1964, obra pòstuma (1972).

Sado Kôshaku Fujin (Madame de Sade, teatre), 1965.

Haru No Yuki (Neu de primavera), 1966, primera novel.la de la tetralogia, i testament espiritual de Mishima, Hojo No Umi (El mar de la fertilitat).

Suzakke No Metsubô (La caiguda de la casa de Suzaku), 1967.

Honba (Cavalls desbocats), 1968, segona novel.la de la tetralogia.

Kurotokage (El llangardaix negre, teatre), 1969.

Akatsuki No Tera (El temple de l’alba), 1969, tercera novel.la de la tetralogia.

Tennin Gosui (La corrupció de l’àngel), 1970, quarta novel.la de la tetralogia.

Hagakuke Nyûmon (Lliçons espirituals per joves samurais), obra pòstuma.