Classificat com a: ressenyes de lectura | Etiquetes: Kazuo Ishiguro, Novel.la
Kazuo Ishiguro (1954-), escriptor britànic contemporani nascut al Japó.
ISHIGURO, Kazuo. NUNCA ME ABANDONES (Never Let Me Go, 2005). Barcelona: Anagrama, 2005; 351 pp; traduït per Jesús Zulaika; ISBN 84-339-7079-8
Als trenta-un anys, Kathy H. recorda la seva infantesa. L’internat de Hailsham, les Cottages, els seus companys, els seus amants. La memòria de la descoberta de la vida es barreja amb la certesa d’una veritat que durant molt de temps les institucions i els mestres havien amagat.
Passat i present que s’amaga i es descobreix. Sexe, amor i poder. Descoberta, engany i incertesa. Amistat, crueltat i por. El secret d’una societat.
“No es que temiera echarme a llorar o perder la compostura o algo parecido. Pero decidí dar media vuelta e irme. Incluso aquel día, más tarde, me dí cuenta de que había sido un gran error. Pero todo lo que puedo decir es que, en aquel momento, lo que más temía en el mundo era que cualquiera de los dos se fuera y yo tuviera que quedarme a solas con el otro. No sé por qué, pero me parecía una opción viable el que se fuera de allí bruscamente más de uno de nosotros, y quise asegurarme de que ese uno fuera yo.”
L’aprenentatge mai resulta senzill. La dificultat augmenta quan hi ha qüestions amagades, silenciades, que es van enfosquint. La curiositat i la por fan voler saber més i, també, preferir continuar ignorant. La vida no té un manual d’instruccions, ni resulta senzilla. Sovint l’angoixa pren cos, ho pot cobrir tot amb una boira gris, on bellesa i desassossec van de la mà. Ishiguro crea aquesta atmosfera a mida que el lector queda captivat pel seu relat. El record de la infantesa i la joventut queden difuminades per un silenci latent i dens, que fa que la lectura, subtil i tendra, no deixi d’entreveure un neguit. Un relat pertorbador i inquietant es remou sota una aparença bella i reposada, que no deixia de fluir, com el temps, com la vida, davant els nostres ulls. Malgrat notes que podrien caure en classificacions de ciència ficció i distopies, Ishiguro no es recrea en elles, sinó que només les roça. La intensitat de la bellesa, la tristesa, la fatalitat i la malenconia, no deixen de buscar dins de la condició humana, aquella mena de vaga realitat o d’estranya quotidianitat que obren un cúmul de sentiments que van dels paratges més suaus als més salvatges.
… No busquis un final feliç. No sempre el trobaràs. No esperis aquella mena de porta de salvació, ni de llum al final de la foscor. No té perquè ser així. I malgrat això, no deixaràs de sentir que potser el destí et pica l’ullet, que potser les llàgrimes no brollaran i que el regust a la boca no serà ni dolç ni amarg, sinó tots dos alhora…
