la darrera estança del laberint

Haruki Murakami (1949-), escriptor i traductor japonès contemporani.

MURAKAMI, Haruki. L’AMANT PERILLOSA. AL SUD DE LA FRONTERA, A L’OEST DEL SOL (Kokkyö no minami, taiyö no nishi, 1992). Barcelona: Empúries, 2003; 175 pp; traduït per Concepció Iribarren i ALbert Nolla; ISBN 84-9787-001-8

     Hajime i Shimamoto eren fills únics, veïns i amics que escoltaven plegats música, fins que ell va marxar del barri. Molts anys més tard, casat i amb dues filles, ell porta un club de jazz i es torna a trobar amb ella. El passat torna i el misteri atreu, posant en perill la seva situació present i fent que en Hajime vegi que sempre ha volgut fugir d’ell mateix.

Música, amistat i solitud. Somnis perduts i il.lusions que mai han existit. Fugir d’un mateix per retrobar-se de nou.

“Vaig pensar que potser acabava de veure un miratge. Em vaig quedar allà molta estona, contemplant com la pluja mullava els carrers. Era com si tornés a ser un nen de dotze anys. De petit em passava hores i hores mirant com plovia, sense fer res. Si mirava la pluja molta estona, deixant la ment en blanc, sentia que de mica en mica el cos se’m relaxava i era com si sortís del món real. Potser és que la pluja té el poder d’hipnotitzar.”

Intentar ser algú altre per tornar a la realitat d’un mateix. Una realitat incompleta que sempre fa patir a algú. Els records del passat poden despertar aquells fantasmes que es guarden dins, aquelles inquietuds i aquelles pors que poden crear la necessitat de reinventar-se. Només cal un petit detonant. Si després hi ha una gran explosió o només un sotrac, això no se sap. Però el passat no pot tornar. Sempre hi haurà el sentiment de pèrdua amb el que caldrà conviure i tirar endavant, per evitar que tristeses i solituds caiguin pesadament omplint-ho tot.

… Sacseja el cos com pot. Intenta, un i un altre cop, el moviment. Es mou inquiet, repetint la mateixa acció amb un desesper vital. Només quan el cansament el guanya, s’atura. Sobre seu, el cel. Podria intentar-ho de nou, però sap que és un esforç inútil. Sol no pot. De dur la mirada clavada a terra, s’havia perdut l’espectacle blau tacat de núvols. El seu cos es destensa i s’omple d’una agradable quietud que anuncia la mort. D’existir el déu dels escarabats, li demanaria poder gaudir-ne una estona més abans de morir panxa enlaire…

Banana Yoshimoto (1964-), pseudònim de Mahoko Yoshimoto, escriptora japonesa contemporània.

YOSHIMOTO, Banana. N. P. (N.P., 1990). Barcelona: Tusquets- Andanzas, 2a. edició, 2006; 185 pp; traduït per Junichi Matsuura i Lourdes Porta; ISBN 84-7223-440-1

   N.P. és un llibre de contes d’un escriptor japonès que escrivia en anglès. Shoji està fent la seva traducció i un cop feta la del conte noranta-vuit se suïcida. La Kazami es quedarà sola i seguirà endavant. Coneixerà els fills japonesos de l’escriptor, a una noia estranya i diferent i llegirà el manuscrit d’aquest conte, enmig de la fascinació i l’obsessió del llibre, i de les passions i la solitud de la vida.

Un escritor, el seu llibre i la traducció dels seus contes. Uns fills, una noia i el relat noranta-vuit. Entrecreuaments de caminals de passió, incest, obsessió i solitud. Sentiments desconeguts i coneguts, desfermats i incontrolats, a banda i banda de cada camí.

“Por supuesto, ya sé que no es tan simple como para poderlo expresar con estas palabras. No me refiero al bien y el mal. Me da la sensación de que esta tendencia hinca profundamente sus raíces en cada individuo y que llega a manifestarse bajo el rostro del talento o bajo el nombre de la imperfección. Hinca profundamente sus raíces y circula por el cuerpo de esta persona junto con su sangre y lo conforma tal como es.”

N.P. va ser el tercer llibre que vaig llegir de l’autora. Com en la cuina, sovint trobem els mateixos ingredients en plats molt diferents, però amb variacions de proporció, de tall, de temps de cocció i de maneres de cuinar, acaben donant lloc a menjars que agraden al paladar i ens deixen un bon regust. Sabem que els apreciarem més si no els mengem molt seguit i deixem fer un cert temps, abans de repetir altre cop. Banana Yoshimoto cuina a base dels sentiments i de les emocions, de la mort i de la pèrdua, de la solitud i la recerca, de vides segons una manera de ser i de persones amb problemes, per dotar als seus personatges d’aquell dret de viure com creuen i de fer el que volen enmig d’una societat que els envolta que sovint oblida que tothom té les seves pròpies diferències, que aquestes són les que donen la diferència i la diversitat.

N.P. ve de la cançó de North Point, de Mike Oldfield, a Islands: ‘Have you ever been to North Point/ to spend your time and pray?/ The prison walls are dark and cold and grey.’

… Una cassola de fang amb oli bruent, un llit de patates laminades primes i daurades al punt, una cua de rap rentada i salada amb un lleuger toc de pebre i una mica de vi blanc. A mitja cocció es cobrirà tot d’una maionesa amb all-i-oli espès i es deixarà acabar de coure, fent un últim toc, sacsejant prèviament la cassola, amb un cop de forn. S’aconsella acompanyar-ho d’un vi blanc fresc i sec, paladar suau i acurat equilibri afruitat i àcid…

François Cheng (1929-), escriptor, poeta i cal.lígraf contemporani, d’origen xinès i instal.lat a França des del 1949, on el 2002 va passar a ser membre de l’Acadèmia Francesa.

CHENG, François. LA ETERNIDAD NO ESTÁ DE MÁS (L’eternité n’est pas de trop, 2002). Buenos Aires: Editorial Losada, 2003; 275 pp; traduït per Gregorio Cantera; ISBN 84-9332-964-9

    Al final de la dinastia Ming, a la Xina, dos amants es retroben després de trenta anys. El seu amor, fruit d’un gest, no s’ha perdut amb el pas del temps.

Unes mirades creuades, un mocador i dos destins queden separats. Un metge rodamón i la dona d’un cacic es reconeixen malgrat el temps. Sentiments sotmesos a un espai petit i claustrofòbic.

“Cuando se abre la corola de cinco pétalos, es como un guante al que se le da la vuelta: hace entrega de su cuenco secreto, permite el roce de la tibia brisa al pasar y deja que liben de ella cuantas más ávidas mariposas y abejas mejor. Cuando los dedos de dos manos se entrelazan, hasta el menor estremecimiento es como un batir de alas, y la más liviana presión provoca oleadas que se agrandan en círculos concéntricos.”

Paraules que bateguen entre sentiments presoners d’una situació. Un ambient repressiu que no apaga la flama d’un gest, que com un deliri savi i innocent, fort i caut, violent i bell, s’amaga sotmés a l’entorn. Com els dits de les mans, el passat i el present queden entrelligats per una prosa poètica quasi clandestina. Com en un conte de tall clàssic, la passió troba les fissures, petites i mesurades, per on poder fluir. François Cheng recupera les tensions interiors amb una sensació de pèrdua i de trobada, de plenitud i de buidor, que s’arrela en la tradició lírica dels seus origens i que s’emmiralla en els clàssics de la tradició de la cultura del seu exili.

… Es perdrà en la recerca de la perfecció del cercle. La distància s’escurçarà, desdibuixant la cromatologia fixada. Del negre brillant, fosc i penetrant, al marró daurat, difuminat i infinitament estriat, passarà a la deriva, lenta i suau, vers un verd de tons discrets, per topar finalment amb la muralla de color bru-oliva que ho emmarca…

Akiyuki Nosaka (1930-), lluitador de boxa, cantant i escriptor japonès contemporani.

NOSAKA, Akiyuki. LA TOMBA DE LES LLUMENETES. LES ALGUES AMERICANES. (Hotaru no haka, 1968, i America Hijiki, 1967). Barcelona: Quaderns Crema, 1999; 139 pp; traduït per Lourdes Porta i Junichi Matsuura; ISBN 84-7727-286-7

    En Seita mor per inanició en una estació i la seva germana petita va morir de gana en una cova pocs dies abans, quan la guerra va donar un tomb a les seves vides, després del bombardeig de Kobe, arran del qual van perdre la seva mare.

Acompanyant La tomba de les llumenetes, Les algues americanes, dóna una imatge irònica i àcida del període de durant i després de la guerra des de l’òptica dels vençuts.

La tomba de les llumenetes. Bombardeig, mort i fam. La pròpia supervivència esdevé una lluita i la gana un final. Nens que moren amb petites llumenetes que il.luminen la seva mort.

“El foc es va extingir a altes hores de la matinada i, com que no es podia orientar en les tenebres per recollir els ossos, es va ajeure al costat de la fossa; al seu entorn hi havia una munió de llumenetes que en Seita no va voler atrapar: amb elles, la Setsuko no se sentirà tan sola, les llumenetes li faran companyia… pujant, baixant, desviant-se tot d’una cap als costats, aviat elles també desapareixeran, però tu, Setsuko, aniràs al cel amb les llumenetes.”

Les algues americanes. Temps de guerra i de postguerra. Vencedors i vençuts. Acollir als enemics quan deixen de ser-ho. Les marques d’un passat arrelades en les parts més pregones.

” ‘¿Què passa? ¿No són bones? Potser les has bullides massa’, la meva mare i la meva germana també les van voler tastar i, en fer-ho, van fer una ganyota estranya, ‘Caram! A Amèrica també es mengen porqueries!’, va murmurar la mare…”

Per un costat la melangia i el lirisme, per l’altre l’humor i l’absurd. Escrits per no oblidar la tristesa de la guerra, ni les conseqüències que aquesta arrossega. Un tot trist, cru, crític i de mirada ferma. Tot el que s’ha perdut, tot el que es tenia i ja no es té, tot el que no es tindrà, són els records i fets que omplen ambdos relats. Situacions amargues, absurdes, grotesques, però reals. Sentiments i reaccions, tal com són, tal com es veuen, tal com se senten. Dues vessants i una mateixa crítica, en dues narracions d’estils diferents i semblants, amb una veu que si no ho ha viscut igual, ho ha viscut de manera molt similar. Dues novel.les breus, àrides, ermes i realistes.

… I mires aquells ulls. En la foscor de les ninetes, t’hi veus reflexat. Sents aquell cor que batega, frenètic, amb una força inútil i desesperada. Saps què passarà, i no ho vols. Continues allí, esperant, amb aquell batec que ofega. Un últim cop de cor. Un darrer reflex. L’escalfor desapareix, com la vida. Només és un petit ocell ferit en caure del niu, de dalt d’una branca, de la capçada d’un arbre. Només un petit ocell, en el palmell d’una mà petita. Un record de vida, i una imatge de mort…

Ryûnosuke Akutagawa (1892- 1927), escriptor japonès del període Taisho, de la generació “neo-realista” sorgida a finals de la Primera Guerra Mundial.

AKUTAGAWA, Ryûnosuke. KAPPA. LOS ENGRANAJES. DOS NOVELAS. (Kappa, 1927 i Haguruma, 1927). Buenos Aires: Paradiso, 2006; 122 pp; traduït per Kazuya Sakai; ISBN 987-9409-58-2; il.lustració de la coberta, MÈTODE PER CONTROLAR ELS KAPPAS, 1881, de Tsukioka Yoshitoshi.

    El pacient numero 23 explica les seves vivències en el món dels Kappa. Aquests éssers, que viuen en els rius i tenen els canals i les canonades de Tòquio com els seus carrers, tenen les seves pròpies normes socials, no sempre similars a les humanes.

Acompanyant a Kappa, Els engranatges, relata els fragments de la vida i les al.lucinacions d’un escriptor, barrejant la realitat amb el deliri.

Kappa. Humans i éssers fantàstics. Dos móns i dues societats. Problemes i crítica social. Sàtira del món humà.

“No le contesté, y me dí la vuelta instintivamente para contemplar el Gran Templo. Éste elevaba sus altas torres y cúpulas hacia el nublado cielo como si fueran numerosos tentáculos, reflejando la sombría impresión que deja un espejismo en el cielo del desierto.”

Els engranatges. Al.lucinacions i visions confoses. Retalls de la vida d’un escriptor. Engrunes que cauen per un pou.

“Vi además una cosa extraña delante de mis ojos. ¿Una cosa extraña…? Eran unos engranajes semitransparentes que giraban a velocidad vertiginosa. Es algo que se viene repitiendo desde hace tiempo. Los engranajes se multiplican y me dificultan la visión; pero sólo por unos minutos, luego desaparecen y entonces me acomete un terrible dolor de cabeza.”

La ficció i la realitat, poden anar de la mà, col.locant-se en el mateix pla el món real i el fantàstic, la ficcionalitat i l’autobiografia. En aquestes darreres obres d’Akutagawa és així. Els problemes que queien sobre seu, són el rerefons d’ambdues novel.les, sobretot de la segona. En Kappa, amb un estil clar i irònic, la crítica social utilitza el món d’uns éssers a mig camí entre la mitologia i la zoologia, donant la imatge inversa del mirall del món humà. En Els engranatges, un escriptor cau en una espiral d’al.lucinacions, visions i de foscor, que reflexa els darrers mesos de la vida del propi Akutagawa. En ambdos relats, els problemes sobre l’existència humana i els deliris de la bogeria, es passegen com ombres entre les seves paraules, donant una visió lleugera i densa, extravagant i fidel, a la vegada.

… Un i un altre cop. Amunt i avall. Amunt i avall. Moviments ara més ràpids, ara més lents. Cops de cap repetits, una i una altra vegada. Caparrades insistents. El cotxe accelera i la molla que uneix el cap amb el cos de plàstic marró del gosset, es gronxa a gran velocitat. Amunt i avall. Amunt i avall…

Yasunari Kawabata (1899- 1972), escriptor japonès contemporani, que va ser el primer, d’aquesta nacionalitat, en rebre el Premi Nobel de Literatura, el 1968.

KAWABATA, Yasunari. PAÍS DE NIEVE (Yukiguni, 1935). Barcelona: Emecé Editores, 3a. reimpressió, 2005; 177 pp; traduït per César Duran; ISBN 84-95908-46-8

   En Shimamura, com molts homes japonesos, va a l’estació termal, a fugir del seu matrimoni i de la seva vida a Tòquio. Allí coneix a la jove aprenent de geisha, la Komako, innocent i apassionada. El pas del temps i de les estacions, faran que les trobades es repeteixin i vagin fluint cap a una història no satisfeta, on apareixerà una altra jove, la Yoko.

Vent gelat que anuncia neu. Hiverns llargs, amors i el pas del temps. Una estació termal, un home i dues joves. Amor fracassat, amor rival i amor perdut.

“Un frío destello perdido en la distancia. Y cuando su diminuto fulgor prendió en la misma pupila de la muchacha, cuando se sobrepusieron y se confundieron el resplandor de la mirada y el de la luz clavada en la lejanía, se produjo un verdadero milagro de la hermosura, abierto en flor en un reino imaginario, con aquel ojo iluminado que parecía navegar sobre el océano de la noche y las rápidas olas de las montañas.”

Contrast d’estacions, de vida i de sentiments. En Kawabata, amb un estil poètic i bell, juga amb els vèrtex d’un triangle amorós. Oscil.lacions entre la bellesa i la decadència, la passió i el rebuig, la naturalesa i la quotidianitat, per omplir una història de detalls, de silencis i d’esdeveniments intuïts, que deixen una sensació d’agradable confusió, davant un final abrupte, que bé és un acabament, però podria ser una continuació. El protagonista veu crèixer una jove innocent i apassionada, però ell no la pot estimar. L’aparició d’una bella jove, desperta un desig i una curiositat, però tampoc serà amor. Els amors no satisfets, la rivalitat passada i present, la sensació de pèrdua del que no és té i del que es desitja, omplen la buidor de qui viu al marge de la passió i cobreixen les pàgines d’aquesta novel.la.

… Les passes desperten un suau soroll, com un xiuxiueig de veus apagades. A poc a poc, s’enfonsen en la blancor bella i pura del mantell de neu que ho cobreix tot. El vent gelat aixeca la pols de cristalls de glaç, que barrejats amb el so del brogit fred, esdevenen figures úniques i diferents que duen mil històries clavades, a cada aresta i a cada cara del seu cos polièdric…

Banana Yoshimoto (1964-), pseudònim de Mahoko Yoshimoto, escriptora japonesa contemporània.

YOSHIMOTO, Banana. KITCHEN (Kitchin, 1988). Barcelona: Tusquets-Andanzas, 2a. edició, 2006; 201 pp; traduït per Junichi Matsuura i Lourdes Porta; ISBN 84-7223-386-3

   La cuina, per la Mikage, és el lloc on pot perparar els àpats, és la manera que té de fer-se una idea de com és la gent, però, sobretot, és el seu refugi. En morir la seva àvia i quedar-se sola, acceptarà la proposta de Yuichi per viure amb ell i la seva mare.

Acompanyant Kitchen, hi ha el relat de MOONLIGHT SHADOW. La  Satsuki no pot dormir i va a còrrer fins el pont, i en Shu depèn d’un vestit, només el fenomen de Tanabata els podrà ajudar a deixar de fugir.

Kitchen. Solitud i mort. Electrodomèstics, menjars i el matalàs d’un sofà. La cuina com a món tancat. L’amistat, la complicitat, i la persona que tenim al costat.

“Lo supe, y tomó forma de palabras: ‘El camino está siempre marcado, pero no en un sentido fatalista. Cada instante, con la respiración, con la mirada, y con los días que se repiten, uno tras otro, se va decidiendo espontáneamente’. Y, dependerá de cada uno, pero, yo, al darme cuenta de esto, no podía hacer otra cosa que quedarme tal como estaba, tendida boca arriba mirando el cielo de la noche, con el katsudon, en pleno invierno, dentro del charco, en el tejado de un lugar desconocido como si fuera lo más normal.”

Moonlight Shadow. Pèrdua i dolor. Company, parella, germà i amor. El darrer cop, un pont, un vestit de mariner, i rialles dins la llum.

“La expresión de quien lucha consigo mismo para no pensar en las personas que ha perdido. Acababa poniendo aquella cara, sin yo saberlo, sin darme cuenta, cuando estaba entre unas tinieblas hacia las que venían oleadas de soledad al reocrdarlo todo de repente.”

Sentiments i dolors davant la mort i la solitud. Buidors amargues que costen d’acceptar i que sembla que no es poden tornar a omplir, creen una mena de cuirasses que pretenen protegir, però que acaben aïllant. Primers escrits de Banana Yoshimoto on perfila el seu estil propi, carregat d’introspecció, sensibilitat i senzillesa, davant el desdibuix entre el món real i el món imaginari. Narracions que mostren, amb to tranquil, símbols de tristesa, solitud, amor i amistat, que com espines amagades, es van clavant en el record i en la vida dels seus protagonistes.

… Alçarà el cap, mirant al seu voltant. Atent a qualsevol moviment, al més mínim soroll. I tot i comprovar que tot és en el seu lloc, el seu cos tremolarà, mentre corrent a gran velocitat, el ratolí sortirà de l’amagatall i travessarà tota l’habitació…

Kôbô Abe (1924- 1993) és el pseudònim literari de Kimifusa Abe, escriptor japonès contemporani.

ABE, Kôbô. LA MUJER DE LA ARENA (Suna no Onna, 1962). Madrid: Siruela, 3a. edició, 2004; 206 pp; traduït per Kazuya Sakei; ISBN 84-7844-196-4

   Un professor d’escola agafa uns dies de vacances per dedicar-se a la seva afició: els insectes de la sorra. Arriba a un poble costaner, situat al costat de grans dunes. Convidat a passar la nit en la casa d’una dona vídua, veurà com l’escala, per sortir, desapareix. La desesperació i les ganes de fugir s’alternaran amb el dia a dia de la vida en aquell forat.

Insectes de les dunes. Cases dins la sorra. Sediment fi que flueix i ho podreix tot. Llibertat i desficis. Absurds i acceptació.

“Si el hombre posee alma, ésta debe residir en la piel. Sólo recordar el agua le hizo pensar que la piel sucia debía tener miles y miles de ventosas. El vendaje del alma, frío y transparente, pero blando como las plumas de un ave… Un minuto más, y la piel de todo su cuerpo se hubiera podrido y desprendido miserablemente.”

Un to cínic, carregat d’existencialisme i d’absurda fantasia i contraris, donen cos a aquesta al.legoria. En una societat on la individualitat cau davant la col.lectivitat, la consciència de la llibertat pot ser motiu d’esclavatge o d’autonomia. Les dunes de sorra tenen vida pròpia, es mouen, varien, absorbint una a una cada partícula, cada gra. Individualitat contraposada a col.lectivitat. El protagonista i la dona de la sorra, miren amb ulls diferents aquella societat que els condemna a un bé comunitari. La sorra flueix, podrint el que troba, entrant per tots els forats i acumulant-se dins. El sediment domina i acaba sent l’essència del material corromput. Una sorra que és vida, però també és mort. Les situacions originen reaccions irreflexives, desesperades, però el temps llima les arestes, com la sorra llima la superfície de les roques, polint-les. El temps flueix, doblega, i dóna consciència d’un esdevenir constant, lent, que cau gra a gra. A vegades, les irrealitats són més reals que la pròpia realitat. A vegades, la consciència de la manca d’una cosa, és la que ens fa ser conscients d’aquesta qualitat.

… Sabia que soles, no eren gran cosa. Entre els dits, jugava amb una d’elles. La seva mirada repassava espais i formes. Tard o d’hora, ho trobaria. Tard o d’hora, donaria amb el lloc exacte on la petita peça de cartró encaixaria perfectament, i el trencaclosques, peça a peça, aniria prenent forma…

Soseki Natsume (1867- 1916), és el pseudònim literari de Kinnosuke Natsume, un dels millors novel.listes japonesos de l’Era Meiji.

NATSUME, Soseki. BOTCHAN (Botchan, 1906). Madrid: Impedimenta, 2008; 234 pp; traduït per José Pazo Espinosa; ISBN 84-935927-7-6

   Acabats els estudis a Tòquio, un jove professor obté una plaça per treballar en una escola rural. Allí descobrirà què vol dir la docència, com és la gent, i, les conseqüències del seu caràcter.

Una escola rural i un novell professor de ciutat. No pensar i els seus resultats. Màscares hipòcrites i cares descobertes. El món dels alumnes i el món dels professors.

“Era consciente de que si daba cualquier muestra de debilidad ese primer día, aquellos brutos me perderían el respeto para siempre, así que decidí hablar todo lo alto que me era posible, pronunciando muy fuerte las erres. Al principio los chicos parecieron desorientados, como si una espesa niebla los hubiera envuelto. Me dije que aquello funcionaba, y decidí seguir hablando de esa forma un tanto estrambótica, imitando el acento barriobajero de Tokio.”

Una lectura allunyada de la idea estètica que fàcilment acompanya la literatura japonesa. Un llibre amb tocs humorístics i comentaris burletes, que poden dur-nos a associacions literàries occidentals identificables. Botchan -impulsiu, descregut i cínic, amb un sentit de la justícia, l’honor i la veritat arrelats dins seu-, jutja, actua i parla sense pensar i, en rep les conseqüències. La vocació del professor, el significat de la docència, són descrits a través d’una mirada directa i crítica. Un protagonista innocent i insolent, que acaba sent entranyable, en veure’l perdut entre dos móns: els dels infants-alumnes, i els dels adults-professors. Una tendència solitària, una decepció, hipocresies i falsedats, marcades pel temperament de Botchan. Situacions absurdes i ridícules, on es deixarà dominar per la irreflexió i el primer impuls; una primera feina, on valorarà l’estimació de la vella Kiyo, on aprendrà que les primeres impressions enganyen, i, que, potser, riure’s de tot i de tothom tanca masses portes. Escrita en primera persona, amb un estil compacte amb tocs còmics, manté l’actualitat i l’humanisme que destil.len els seus personatges, malgrat fer més de cent anys que va ser escrita.

… Màscares que disfressen, oculten i amaguen. Paraules que juguen a ser rostres coberts per la hipocresia. Interpretacions equivocades fruit de la gran mascarada representada en el ball de la vida…

Banana Yoshimoto (1964-), és el pseudònim de Mahoko Yoshimoto, novel.lista japonesa contemporània.

YOSHIMOTO, Banana. AMRITA (Amrita, 1994). Barcelona: Tusquets- Fábula, 2007; 346 pp; traduït per Mercedes Corral; ISBN 84-8310-910-6

   La mort d’un ésser estimat afecta a tot el seu entorn. Mayu no es va voler salvar, i això acaba marcant a tots els seus: la mare, l’amiga de la mare, la cosina, els germans i la parella. La Sakumi, la germana gran de Mayu, i en Ryuichiro, el company de la noia, s’escriuen i s’acaben enamorant. Un accident fa que la Sakumi perdi part de la memòria, arran del qual haurà de començar un aprenentatge.

La vida i la mort, la sensibilitat i la percepció, el món material i el món espiritual. Tornar a aprendre de l’existència.

“La sensación de angustia de la desolación.

La sensación de inquietud que produce la ausencia.

La sensación de soledad absoluta de una separación.

Abatida, comprendí el significado del silencio antinatural de aquel espacio. El aire, impregnado de las señales de la separación, se había detenido y estancado. Una persona que hasta el día anterior dormía a estas horas bajo este mismo techo ya no volvería a vivir nunca aquí.

No hay palabras para describir el aplastante impacto de aquella sensación de soledad. Estaba como desmoronada, tenía ganas de llorar. Si hubiera conseguido hacerlo, quizá me habría sentido mejor, pero lo que había sucedido me resultaba tan extrañamente lejano que sólo me producía una sensación de ahogo.”

Amrita és l’aigua que beuen els déus, una aigua que flueix: la pròpia existència. Amb matisos personals, la protagonista, en aquest diari íntim, ens explica la reconstrucció de la seva pròpia identitat, l’aprenentatge d’aquest flux i reflux dels moments viscuts i dels moments perduts. Fragilitat i fortalesa que van juntes, separades per delicats límits entre el conscient i el subconscient, entre la realitat i la imaginació, entre el món material i el món espiritual. Tots els del seu voltant, tornen a ser el que eren i han de ser, menys ella.

… Una papallona s’agafa tossudament a una branca, mentre el vent anuncia la pluja. Una pluja fina ho impregna tot, mentre la papallona continua allí, agafada, sota les primeres gotes d’aigua…