Shohei Ooka (1909- 1988), escriptor japonès contemporani.
OOKA, Shohei. HOGUERAS EN LA LLANURA (Nobi, 1951). Barcelona: Libros del Asteroide, 2006; 235 pp; traduït per Fernando Rodriguez-Izquierdo i Gavala; ISBN 84-935018-3-2
La derrota japonesa en la Segona Guerra Mundial, va deixar abandonats molts soldats en l’illa filipina de Leyte. Tamura, un soldat ras i malalt, rebutjat per la seva patrulla i per l’hospital de campanya, n’és un d’ells. I tot i la llibertat d’escollir quan morir, decideix sobreviure. La solitud, la fam i la bogeria, fan sorgir el millor i el pitjor de l’ésser humà.
Focs delators, fusell i granada de mà. Selva desconeguda, pluja i fam. Perdedors perduts. Moralitat trobada. Mans esquerres i mans dretes.
“Es natural que no podamos recordar exhaustivamente nuestro pasado. Sin tener en cuenta las brechas en nuestra rutina, las experiencias, tan semejantes unas a otras, se van acumulando, y las últimas recubren las anteriores, de manera que fácilmente se toman unas por otras dando pie a extrañas analogías. A veces lo único que podemos recordar es precisamente esa acumulación de tantas experiencias parecidas.
El hecho de que yo pueda reconstruir lo que me sucedió durante todo ese tiempo -ajustándonos a una cronología: qué acaeció antes, que sobrevino después- se debe seguramente a que las experiencias de entonces no se asemejaban en nada al resto de experiencias de mi vida.
Aunque lo único cierto era que yo estaba vivo, en aquellos momentos me faltaba la conciencia de estar con vida.”
Lluny de condemnes morals a la guerra, és la moralitat del soldat, la que el salva de caure en la bogeria més extrema. Lluny de crides i protestes pacifistes, és la interiorització dels actes i dels esdeveniments, la que evidencia les conseqüències de les pròpies decisions. Lluny de coirasses, Ooka, amb mirada intensa i profunda, omet paraules innecessàries, i reflexiona. La naturalesa humana, la pròpia identitat, poden construir-se i enderrocar-se sobre valors i ètiques. La seva supervivència depèn d’un mateix, quan davant el límit, enmig de les tenebres, cal decidir si es continua o no sent humà. Una decisió capaç de trencar l’equilibri entre la cordura i la bogeria, entre l’honor i la degradació. I, només sobreviure esdevé una necessitat superior. El soldat malalt i derrotat, camina perdut en una selva pròpia sota la pluja dels conflictes interiors.
… Oscil.lacions. Equilibris. Espera. Moviments desesperats buscant l’alliberament. Tensió a la corda fluixa. El temps passa, i l’aranya s’atança a la presa…
Classificat com a: ressenyes de lectura | Etiquetes: Banana Yoshimoto, Novel.la
Banana Yoshimoto (1964- ), pseudònim de Mahoko Yoshimoto, escriptora japonesa contemporània.
YOSHIMOTO, Banana. TSUGUMI (Tsugumi, 1989). Barcelona: Tusquets- Andanzas, 2008; 181 pp; traduït per Albert Nolla i Bibiana Morante; ISBN 84-8383-026-0
La Maria passa un darrer estiu amb la seva amiga de la infantesa, Tsugumi. Aquests dies de vacances a l’hostal Yamamoto, donen veu a les imatges d’un temps i unes relacions marcades per la vida familiar, l’amistat, l’amor i la malaltia.
Records de mar i d’estiu. Enyorança d’un temps passat. Malalties que creen cuirasses. Amistat, amor, olor a sal i a sorra humida.
“En el archivo de ‘noches de verano’ que tengo en mi cabeza, guardo los negativos de varias noches similares. En ese momento, pensé que situaria el negativo de aquella noche muy cerca del de aquella otra en que fuimos caminando al pueblo de al lado. El simple hecho de saber que en el futuro me aguardaban noches como aquellas dos me infundia cierta esperanza. Noches muy hermosas, noches en que a embriagadora fragancia del viento cruzaba el pueblo y lo llenaba de la presencia incolora del mar y de las montañas. Sabía que aquella noche jamás se repetiría, pero me daba igual. Sólo pensar que, quizás, algún otro verano volvería a vivir una parecida me hacía sentir mejor.”
Un escrit des de la frontera. Una narració d’estil senzill i íntim, que flueix suau entre la llum i l’ombra. La mirada innocent davant la mirada antiga d’aquell qui ja sap, no perquè ha viscut una llarga vida, sinó perquè la brevetat li dóna una estranya i intensa saviesa. La malaltia marca el ritme de la vida, sense ofegar el batec latent de l’amistat, la descoberta i l’amor.
… Silenci. Un breu silenci. Un callat bram interior, capaç de fer voleiar pensaments i somnis. Estranya dansa que apropa i separa una buidor plena de paraules…
Classificat com a: ressenyes de lectura | Etiquetes: Novel.la, Yoko Ogawa
Yoko Ogawa (1962-), escriptora japonesa contemporània.
OGAWA, Yoko. LA FÓRMULA PREFERIDA DEL PROFESOR (Hakase no aishita sushiki, 2003). Madrid: Funambulista, 2008; 289 pp; traduït per Yoshiko Sugiyama i Héctor Jiménez Ferrer; ISBN 84-96601-37-6
Una assistenta ens explica la relació d’ella i el seu fill amb un vell professor de matemàtiques. Seran les matemàtiques, l’amistat i el lligam que s’estableix entre ells, el que omplirà el dia a dia de mare i fill i l’autonomia de vuitanta minuts de durada de la memòria del vell professor, la qual va quedar aturada, anys enrere, moments abans d’un accident de tràfic.
Vuitanta minuts. Papers enganxats a l’americana. Records immediats que caduquen. Records passats que no s’han oblidat. La bellesa del llenguatge matemàtic o com aprendre a mirar, a través de les matemàtiques, la vida.
“Me preguntaba yo gracias a qué truco de magia algunas palabras ordinarias adquieren una resonancia romántica en cuanto son utilizadas en matemáticas. En el número amigo, y también en el número primo gemelo, se percibe precisión y a la vez una especie de timidez, como si se hubieran escapado de un poema. La imagen aparece entonces de forma vívida, y en ella los números se abrazan, o están de pie cogidos de la mano, vestidos de la misma forma.”
Sovint no deixa de sorprendre’ns com les coses més senzilles van penetrant dins nostre sense que ens adonem. La senzillesa en la feina, en l’actitud, en la manera de ser i en els actes. La senzillesa en el gest i en la paraula, en el coneixement i en l’ensenyament. La vida pot quedar reduïda a vuitanta minuts de records que després són oblidats, sota el so pesat de les agulles del rellotge que marquen el temps que passa i no torna. Minimitzar aquest fet i acceptar les mateixes preguntes una i una altra vegada, esdevé un gest senzill que mare i fill fan, davant l’estimació que va sorgint vers al vell professor de matemàtiques. La vida més enllà dels vuitanta minuts i de la resolució de difícils equacions, porta a tornar a ensenyar, a tornar a despertar una ment novella al fascinant món dels nombres i les equacions. Saber mirar i saber escoltar, intentar comprendre i intentar ajudar, conèixer i aprendre, acaben sent maneres d’estimar sense recança, sense esperar res a canvi. Yoko Ogawa ens parlar de descobrir i de compartir, amb la bella complicitat matemàtica, la senzillesa d’unes vides entrellaçades afectivament.
… ¿Quants cops es desvetlla el mateix paisatge davant una finestra?
¿Qui ho sap?
I a cada nova mirada, ínfimes descobertes mostren nous matisos desconeguts…
Mo Yan (1955-), escriptor contemporani xinès.
Mo YAN. LAS BALADAS DEL AJO (T’ien-t ang suan t’ai chich ko, 1989). Madrid: Kailas, 2008; 489 pp; traduït per Carlos Ossés; ISBN 84-89624-42-9
Des del govern arriben promeses de grans guanys per les collites d’all. Els pagesos dediquen tots els seus esfoços al seu cultiu, davant l’esperança de millores econòmiques. Però la collita resulta ser més gran que l’espai dels magatzems estatals i els alls no es poden vendre. Comença una revolta que acabarà sent durament reprimida.
Alls. Pobresa, gana, cobdícia i egoisme. Desànim i rebel.lió. El poder utilitza la violència i la brutalitat per fer callar les veus. Hi ha veus que no han de callar.
“Los pies y manos del bebé se doblaron hacia dentro y los ojos se escarcharon.
-Cuando era como tú, mi niño, también quería salir y ver el mundo exterior pero, después de llegar aquí, me daban gachas para cerdos y comida para perros, y trabajé como un buey y un caballo juntos, me golpearon y me dieron patadas, tu abuelo incluso me colgó y me azotó con el látigo. ¿Todavía quieres salir, mi niño?
El bebé metió el cuello entre los hombros, convirtiéndose en algo parecido a una pelota, con los ojos llenos de terror y de espanto.”
Una novel.la que fuig de la linealitat i es recolça en la veu de diversos narradors. Un relat de bellesa poètica i crua violència, narra uns fets que ens endinsen en la Xina rural: una visió oposada a la Xina del progrés i la tecnologia, les olimpiades i l’estètica refinada. Un món rural on encara ser dona significa pertànyer a una categoria inferior. Un món on la fam és el gran eix que mou les vides de tots els seus habitants. A través de situacions paral.leles dins d’un dispers espai temporal, el clima de la narració va centrant les vides d’uns pagesos en flux fascinant i brutal, líric i cru, màgic i injust. Una crònica d’unes situacions que es van arrodonint al llarg de la novel.la, dins d’un temps i un espai, entre la vida i la mort. Una novel.la coral on s’alternen les veus que s’alcen per sobre la intensa olor a alls i una sensació agredolça.
Relacionat: L’univers femení de Mo Yan.
… On és la mirada crítica? On la veu clara? On la mà ferma? On?! Els rostres es giren, els ulls s’aparten i les veus s’apaguen. Es gira el cap, fent veure que no es veu i que no se sap. ¿On sorgiran aquells capaços de destruir per a tornar a construir de nou, damunt de tot allò que està podrit?…
Classificat com a: ressenyes de lectura | Etiquetes: Haruki Murakami, Novel.la
Haruki Murakami (1949-), escriptor i traductor japonès contemporani.
MURAKAMI, Haruki. CRÓNICA DEL PÁJARO QUE DA CUERDA AL MUNDO (Nejimaki-tori kuronikuru, 1992-1995). Barcelona: Tusquets-Maxi, 2008; 903 pp; traduït per Lourdes Porta i Junichi Matsuura; ISBN 84-8383-510-4
En Tooru Okada està a l’atur i s’ocupa de les feines de casa mentre la seva dona, la Kumiko, treballa. El seu gat ha desaparegut. Un dia truca per telèfon una dona misteriosa, buscant el gat descobreix una casa abandonada del barri, i en Tooru veu com tot el que l’envolta, tota la seva normalitat, comença a caure en una espiral estranya.
Barrets vermells, gats que marxen, la Kumiko que desapareix, pous, taques a la galta, aigua i històries difuminen el món real en el món del somni, al so del ric-ric d’un ocell que dóna corda.
“Cuando renuncié a esforzarme en pensar en algo en concreto, acudieron a mi memoria recuerdos fragmentarios. Me asaltaron en secreto, como el que llena en silencio un agujero. Lugares adonde había ido, personas a las que había visto, heridas que había sufrido en mi carne, conversaciones que había mantenido, objetos que había comprado, cosas que había perdido: fui capaz de recordarlo todo claramente. De manera tan vívida y detallada que me sorprendió a mí mismo.”
En Murakami treballa en aquell terreny entre el quotidià i el somni. Una situació normal pot anar-se difuminant en un espai, cada cop més indeterminat, augmentant de dimensions, reduint-se fins tornar-se eteri, mostrant estranyes connexions que es mouen per una mena d’atzar latent en el text, mostrant una tendència a l’expansió, al creixement, mentre es va desenvolupant una crònica fluida, a voltes fragmentada, davant dels nostres ulls.
A vegades les coses canvien sobtadament i només posen de manifest una gran certesa, que no les coneixem realment. A vegades cal trobar aquell pou, aquell lloc profund i aïllat on submergint-nos en una buidor, fosca i densa, per poder mirar-nos per dins i per poder mirar tot el que ens envolta. Un lloc on tot pot perdre aquells contorns reals que creiem dominar i saber, on se’ns presenta una definició de línies nova, que sent la mateixa, fa que sigui diferent. Un buit que cal enfrontar, cal mirar sense buscar res en concret, i que potser passa del caos a l’odre o fa el camí contrari davant els nostre ulls.
… L’estiu ho té. Agafes aquell llibre gruixut, busques el teu espai i el moment adequat i comences la lectura. Tot el que t’envolta comença a desdibuixar-se, sense que en siguis conscient, mentre et capbusses en una història que a poc a poc t’embolcalla…
Classificat com a: ressenyes de lectura | Etiquetes: Novel.la, Shichirô Fukazawa
Shichirô Fukazawa (1914- 1987), escriptor japonès contemporani.
FUKAZAWA, Shichirô. NARAYAMA (Narayama bushikô, 1956). Barcelona: Proa, 2008; 94 pp; traduït per Alfred Badia; ISBN 84-8437-350-6
Les cançons al.lusives en els pobles de muntanya reflexen anècdotes, costums, tradicions i llegendes. Donen testimoni d’un estil de vida lligada a la terra i a la duresa de les situacions dels seus habitants.
Cançons, realitat i fam. La mort reflexa l’estil de vida, quan la cruesa del món imposa dràstiques solucions.
“En veu baixa, digué:
-T’ho haig de dir. Si no et ve de gust, no tens cap necessitat d’arribar a la muntanya. Encara que tornis a casa a partir de les Set Valls, no passa res!
Després d’això, bé que no hi havia ningú, escrutà l’obscuritat que els rodejava una mica esporuguit.”
La vida a la muntanya s’endureix encara més quan la fam apreta. El viatge a la muntanya de roures, el Narayama, cobert d’un vel de religiositat i de tradició, no és més que una solució dràstica a una situació dura. Cada poble té els seus costums i té una relació especial amb els vells de la seva societat. En aquest “poble de davant”, quan els vells arriben a la setantena tenen com a destí el cim del Narayama, on arriben carregats a l’esquena del fill primogènit. La situació no deixa de ser una llosa pesada a la consciència per aquells fills que estimen als seus progenitors, que sempre han tingut en ells l’ajut i la força per tirar endavant amb la familia, d’altres, la sentiran més lleugera. La vella O Rin i el vell Matayan donen dues visions d’aquesta realitat. Dues perspectives que no deixen d’anar íntimament lligades a com han obrat en vida. La moral de la faula està íntimament arrelada a preceptes religiosos, sent la mort que els espera la que s’han construït en vida. Mentre ella rebrà un mantell blanc dalt del cim, ell rebrà la caiguda i l’agonia dels corbs negres del fons del barranc, mentre, la vida en el poble, continuarà. Un to poètic, esquitxat de melangia i tendresa, no escapa de la crua mirada al recull de folklòric d’una comunitat, sense aprofindir en judicis de valors severs ni dures moralitats, reflexa com la supervivència és una necessitat.
… Cauen. Lentament. A poc a poc, ho cobriran tot. S’extendran com un gran vel, amagant i adolcint les formes i els contorns que cobriran. I amb un no res, només quedarà un extens i dens mantell d’un blanc radiant, homogenitzant-ho tot, unificant-t’ho tot…
Classificat com a: ressenyes de lectura | Etiquetes: Novel.la, Yasunari Kawabata
Yasunari Kawabata (1899- 1972), escriptor japonès contemporani, va ser el primer d’aquesta nacionalitat en rebre el Premi Nobel de Literatura, el 1968.
KAWABATA, Yasunari. LA CASA DE LES BELLES ADORMIDES (Nemureru bijo, 1960). Barcelona: Viena Edicions, 2007; 119 pp; traduït per Sandra Ruiz i Albert Mas-Griera; ISBN 84-8330-458-7. Il.lustració de la coberta: Amants a l’habitació de dalt de Kitagawa Utamaro.
El vell Eguchi visita la casa de les belles adormides per recomanació d’un amic. Malgrat creure que ell no és tan vell, ni té les mateixes necessitats dels altres ancians clients, tornarà a visitar-la en diverses ocasions.
Un vell i una jove nua adormida. En un mateix llit, vellesa i joventut. Somnis de vida i records del passat. Drogues per adormir i pastilles blanques per sedar.
“ ‘A l’home vell, la mort; a l’home jove l’amor; la mort, una sola vegada, l’amor, tantes que no les puc comptar!’ Se n’havia sorprès, però això el va assossegar. No feia per a ell ser tan emfàtic. De fora se sentia el barbull de la neu barrejada amb la pluja. El soroll del mar semblava ofegar-s’hi. Va presentar-se a l’ancià la visió d’una mar vasta i fosca, on les volves de neu es desfeien en caure.”
La vellesa. El pas del temps queda escrit en el rostre i la memòria. El cos va cedint al pes del passat, d’allò viscut i d’allò no viscut, fent que l’ombra que surt dels peus esdevingui un contorn distant del reflex del que un dia va ser la joventut. Els anys cauen, llisquen entre les fissures de les fustes clivellades que cobreixen els records, quedant arraconats a dins sota un munt de pols.
La joventut. El cos nu d’una jove i l’olor a vida, a primavera, a flors i a llet. Aquella innocència que respira, fent pujar i baixar el pit que tremolós es mou, pot tenir un poder més enllà de la bellesa i el desig: obrir la porta dels records. Fragments de memòria desvetllats per la pell fina i suau, l’escalfor d’un cos jove i bell i la visió de la vulnerabilitat descoberta i sense màscares. La nuesa adormida, crua i natural al descobert.
Una casa on a canvi de diners vells ancians jeuen amb belles joves. Adormides elles, alienes a la decrepitud d’un cos i a la pèrdua de vigorositat d’una vida, permetran reviure en ells records d’una joventut perduda. Drogues que les adormen a elles i dues pastilles blanques que els sedaran a ells en els somnis perduts del passat recuperat. Un ancià es pregunta i es neguiteja, reflexionant sobre el sexe i la mort que no oculta un desig sexual que l’edat encara no ha ofegat del tot. Joves que dormen profundament un son similar a la mort, mentre el vell no acaba de complir la condició de la casa de les belles adormides. Un to poètic i fosc, viscós, que es va extenent al llarg del relat, barreja de vida i barreja de mort, amb el desig i la no acceptació del pas del temps com a eixos que fan girar els subtils engranatges de la condició humana.
… Els dits l’agafaran i els moviments circulars, cada cop més hàbils, l’anirant extenent. S’ompliran els solcs, buscant aquella llum i aquella vida perdudes. Durant unes hores, el rostre vell i arrugat que cada matí davant del mirall, continua sense voler reconèixer aquell reflex com a seu, buscarà l’engany de la màscara…
Classificat com a: ressenyes de lectura | Etiquetes: Kazuo Ishiguro, Novel.la
Kazuo Ishiguro (1954-), escriptor britànic contemporani nascut al Japó.
ISHIGURO, Kazuo. NUNCA ME ABANDONES (Never Let Me Go, 2005). Barcelona: Anagrama, 2005; 351 pp; traduït per Jesús Zulaika; ISBN 84-339-7079-8
Als trenta-un anys, Kathy H. recorda la seva infantesa. L’internat de Hailsham, les Cottages, els seus companys, els seus amants. La memòria de la descoberta de la vida es barreja amb la certesa d’una veritat que durant molt de temps les institucions i els mestres havien amagat.
Passat i present que s’amaga i es descobreix. Sexe, amor i poder. Descoberta, engany i incertesa. Amistat, crueltat i por. El secret d’una societat.
“No es que temiera echarme a llorar o perder la compostura o algo parecido. Pero decidí dar media vuelta e irme. Incluso aquel día, más tarde, me dí cuenta de que había sido un gran error. Pero todo lo que puedo decir es que, en aquel momento, lo que más temía en el mundo era que cualquiera de los dos se fuera y yo tuviera que quedarme a solas con el otro. No sé por qué, pero me parecía una opción viable el que se fuera de allí bruscamente más de uno de nosotros, y quise asegurarme de que ese uno fuera yo.”
L’aprenentatge mai resulta senzill. La dificultat augmenta quan hi ha qüestions amagades, silenciades, que es van enfosquint. La curiositat i la por fan voler saber més i, també, preferir continuar ignorant. La vida no té un manual d’instruccions, ni resulta senzilla. Sovint l’angoixa pren cos, ho pot cobrir tot amb una boira gris, on bellesa i desassossec van de la mà. Ishiguro crea aquesta atmosfera a mida que el lector queda captivat pel seu relat. El record de la infantesa i la joventut queden difuminades per un silenci latent i dens, que fa que la lectura, subtil i tendra, no deixi d’entreveure un neguit. Un relat pertorbador i inquietant es remou sota una aparença bella i reposada, que no deixia de fluir, com el temps, com la vida, davant els nostres ulls. Malgrat notes que podrien caure en classificacions de ciència ficció i distopies, Ishiguro no es recrea en elles, sinó que només les roça. La intensitat de la bellesa, la tristesa, la fatalitat i la malenconia, no deixen de buscar dins de la condició humana, aquella mena de vaga realitat o d’estranya quotidianitat que obren un cúmul de sentiments que van dels paratges més suaus als més salvatges.
… No busquis un final feliç. No sempre el trobaràs. No esperis aquella mena de porta de salvació, ni de llum al final de la foscor. No té perquè ser així. I malgrat això, no deixaràs de sentir que potser el destí et pica l’ullet, que potser les llàgrimes no brollaran i que el regust a la boca no serà ni dolç ni amarg, sinó tots dos alhora…
Classificat com a: ressenyes de lectura | Etiquetes: Haruki Murakami, Novel.la
Haruki Murakami (1949-), escriptor i traductor japonès contemporani.
MURAKAMI, Haruki. L’AMANT PERILLOSA. AL SUD DE LA FRONTERA, A L’OEST DEL SOL (Kokkyö no minami, taiyö no nishi, 1992). Barcelona: Empúries, 2003; 175 pp; traduït per Concepció Iribarren i ALbert Nolla; ISBN 84-9787-001-8
Hajime i Shimamoto eren fills únics, veïns i amics que escoltaven plegats música, fins que ell va marxar del barri. Molts anys més tard, casat i amb dues filles, ell porta un club de jazz i es torna a trobar amb ella. El passat torna i el misteri atreu, posant en perill la seva situació present i fent que en Hajime vegi que sempre ha volgut fugir d’ell mateix.
Música, amistat i solitud. Somnis perduts i il.lusions que mai han existit. Fugir d’un mateix per retrobar-se de nou.
“Vaig pensar que potser acabava de veure un miratge. Em vaig quedar allà molta estona, contemplant com la pluja mullava els carrers. Era com si tornés a ser un nen de dotze anys. De petit em passava hores i hores mirant com plovia, sense fer res. Si mirava la pluja molta estona, deixant la ment en blanc, sentia que de mica en mica el cos se’m relaxava i era com si sortís del món real. Potser és que la pluja té el poder d’hipnotitzar.”
Intentar ser algú altre per tornar a la realitat d’un mateix. Una realitat incompleta que sempre fa patir a algú. Els records del passat poden despertar aquells fantasmes que es guarden dins, aquelles inquietuds i aquelles pors que poden crear la necessitat de reinventar-se. Només cal un petit detonant. Si després hi ha una gran explosió o només un sotrac, això no se sap. Però el passat no pot tornar. Sempre hi haurà el sentiment de pèrdua amb el que caldrà conviure i tirar endavant, per evitar que tristeses i solituds caiguin pesadament omplint-ho tot.
… Sacseja el cos com pot. Intenta, un i un altre cop, el moviment. Es mou inquiet, repetint la mateixa acció amb un desesper vital. Només quan el cansament el guanya, s’atura. Sobre seu, el cel. Podria intentar-ho de nou, però sap que és un esforç inútil. Sol no pot. De dur la mirada clavada a terra, s’havia perdut l’espectacle blau tacat de núvols. El seu cos es destensa i s’omple d’una agradable quietud que anuncia la mort. D’existir el déu dels escarabats, li demanaria poder gaudir-ne una estona més abans de morir panxa enlaire…
Classificat com a: ressenyes de lectura | Etiquetes: Banana Yoshimoto, Novel.la
Banana Yoshimoto (1964-), pseudònim de Mahoko Yoshimoto, escriptora japonesa contemporània.
YOSHIMOTO, Banana. N. P. (N.P., 1990). Barcelona: Tusquets- Andanzas, 2a. edició, 2006; 185 pp; traduït per Junichi Matsuura i Lourdes Porta; ISBN 84-7223-440-1
N.P. és un llibre de contes d’un escriptor japonès que escrivia en anglès. Shoji està fent la seva traducció i un cop feta la del conte noranta-vuit se suïcida. La Kazami es quedarà sola i seguirà endavant. Coneixerà els fills japonesos de l’escriptor, a una noia estranya i diferent i llegirà el manuscrit d’aquest conte, enmig de la fascinació i l’obsessió del llibre, i de les passions i la solitud de la vida.
Un escritor, el seu llibre i la traducció dels seus contes. Uns fills, una noia i el relat noranta-vuit. Entrecreuaments de caminals de passió, incest, obsessió i solitud. Sentiments desconeguts i coneguts, desfermats i incontrolats, a banda i banda de cada camí.
“Por supuesto, ya sé que no es tan simple como para poderlo expresar con estas palabras. No me refiero al bien y el mal. Me da la sensación de que esta tendencia hinca profundamente sus raíces en cada individuo y que llega a manifestarse bajo el rostro del talento o bajo el nombre de la imperfección. Hinca profundamente sus raíces y circula por el cuerpo de esta persona junto con su sangre y lo conforma tal como es.”
N.P. va ser el tercer llibre que vaig llegir de l’autora. Com en la cuina, sovint trobem els mateixos ingredients en plats molt diferents, però amb variacions de proporció, de tall, de temps de cocció i de maneres de cuinar, acaben donant lloc a menjars que agraden al paladar i ens deixen un bon regust. Sabem que els apreciarem més si no els mengem molt seguit i deixem fer un cert temps, abans de repetir altre cop. Banana Yoshimoto cuina a base dels sentiments i de les emocions, de la mort i de la pèrdua, de la solitud i la recerca, de vides segons una manera de ser i de persones amb problemes, per dotar als seus personatges d’aquell dret de viure com creuen i de fer el que volen enmig d’una societat que els envolta que sovint oblida que tothom té les seves pròpies diferències, que aquestes són les que donen la diferència i la diversitat.
N.P. ve de la cançó de North Point, de Mike Oldfield, a Islands: ‘Have you ever been to North Point/ to spend your time and pray?/ The prison walls are dark and cold and grey.’
… Una cassola de fang amb oli bruent, un llit de patates laminades primes i daurades al punt, una cua de rap rentada i salada amb un lleuger toc de pebre i una mica de vi blanc. A mitja cocció es cobrirà tot d’una maionesa amb all-i-oli espès i es deixarà acabar de coure, fent un últim toc, sacsejant prèviament la cassola, amb un cop de forn. S’aconsella acompanyar-ho d’un vi blanc fresc i sec, paladar suau i acurat equilibri afruitat i àcid…
