Dies de poesia

maig 15, 2010

Un anys més, des del 13 al 19 de maig, Barcelona Poesia omplirà la ciutat de veus poètiques. Dins de la programació d’aquest any, la veu de Salvador Espriu ressonarà en diverses activitats.

Diumenge 16 de maig, «Tria d’asos. Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Màrius Torres»
A les 19.00 h
Cementiri de Poblenou (c. del Taulat, 2)
Autors participants: Ricard Garcia, Xavier García i Vinyet Panyella, sobre Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Màrius Torres, i la col·laboració especial d’Adrià Grandia (viola de roda)

Tres poetes acarats davant la Desconeguda com tres hierofants. El misteri, el sagrat, la paraula, això és, la poesia com una litúrgia. O no. La solitud parlada o parlar la solitud. Recerca de l’absolut dins el no-res. O el no-res com a absolut. És el poema una simetria del subjecte? O és el poema la simetria de si mateix? Tres poetes escapçats que, en la veu de tres rapsodes i un músic, recorden el privilegi que posseïm en ser llenguatge. En el marc neomedievalista, modernista, neogòtic i neoclàssic del cementiri de Poblenou.

Dimarts 18 de maig, lectura col·lectiva d’El laberinto de Ariadna
A les 18.30 h
Casa del Llibre (pg. de Gràcia, 62)

Amb els següents participants: Ricardo Fernández, Carmen Plaza, Josep Anton Soldevila, Rosa Abuchaibe, José Gómez Jiménez, Antonio García Lorente, José Costero, María de Luis, Carlos Danoz, Jorge Stojsic, José Florencio Martínez, Alicia Aragón, José Luis García Herrera, Miguel Reija, Juan Pablo Martínez, Carmen González, Maite León, Ambrosio Gallego, Anna Rossell, Marta Binetti, Martha Cecilia Cedeño, Marga Clark, Pura Salceda, Felipe Sérvulo, Noemí Trujillo, Rosa Bruch, María Elena Martínez Abascal, Sixta Arango, Guillem Vallejo, Micaela Serrano, Araceli Palma-Gris i Marisa Morali.
Presenten: José Florencio Martínez i Josep Anton Soldevila

Dimecres 19 de maig, recital dedicat a Miguel Hernández i Salvador Espriu
A les 19.00 h
Centre Cívic Pati Llimona (c. del Regomir, 3)

Els Amics de la Poesia del Casc Antic presenten aquest recital obert a tot el públic en commemoració dels aniversaris del naixement d’aquests poetes. Cada recitador encendrà una candeleta com a ofrena que dipositarà al retrat dels homenatjats.
Durant nou temporades, en el bar llibreria  L’Horiginal els recitals de poesia dinamitzaven els vespres dels dimecres en el Raval. Recentment, un expedient administratiu de l’Ajuntament de Barcelona va cessar l’activitat.
El blog (H)indignats ha recollit les adhesions al manifest de denuncia per salvar L’Horiginal. I aquest dijous 13 de maig, ens anunciaven la proximitat de la solució al tancament. Esperem retrobar-nos ben aviat amb aquests dimecres poètics.

Senyor sant Jordi,
patró,
cavaller sense por,
guarda’ns sempre
del crim
de la guerra civil.
Allibera’ns dels nostres
pecats
d’avarícia i enveja,
del drac
de la ira i de l’odi
entre germans,
de tot altre mal.
Ajuda’ns a merèixer
la pau
i salva la parla
de la gent
catalana.
Amén.

Pregària de Salvador Espriu. Referència de la font: Sant Jordi al lletrA.

Fotografia de l’escultura, en el claustre de la catedral de Barcelona, de Sant Jordi en el moment de clavar la llança al drac. Imatge, font: Viquipèdia.


Del 17 d’abril al 5 de juny, torna el Festival Primavera Poètica de la Garriga. Per sisè any, vuit caps de setmana s’ompliran de la veu i la sensibilitat de tots aquells que estimen la poesia.

I per començar, aquest dissabte, 17 d’abril, a les 21 hores, en el Teatre de la Garriga-El Patronat, Amor hermètic, amb textos de Salvador Espriu, dramatúrgia de Rosa Delor i Teresa Vilardell i la interpretació de Fina Rius.

“A través d’unes dones, llunyanes en el temps i en la condició, Letízia, Laia, Carlota i Fedra, Salvador Espriu ens sorprèn per l’afinada percepció psicològica amb què tracta un dels temes més importants de la seva obra: l’amor entre un home i una dona. L’amor és un «miratge» que la literatura ha alimentat durant segles. Espriu en desconfia. Tan sols l’amor de la Mare que totes elles porten dins podria salvar-les de la mort que s’amaga darrera el mirall i salvar amb elles l’home que contemplen i no saben veure.

Les veus d’aquestes dones, interpretades per l’actriu Fina Rius, mostren un Espriu apassionat, desconegut, secret, hermètic, allunyat de les referències franquistes i postfranquistes, i abarquen diversos gèneres literaris com són la narració, la poesia i el teatre, amb registres que van des de l’elegíac al còmic.”

Leveroni segons Espriu

abril 1, 2010

En 1952, apareixia el segon recull de poesia de Rosa Leveroni, Presència i record, amb pròleg de Salvador Espriu.

En A propòsit de “Presència i record”, de Rosa Leveroni, Espriu qualifica la seva veu lírica d’ “autèntica i depurada“. En una carta que li va dirigir, reconeixia en la seva poesia l’absència de sentimentalismes que per a ell sí eren presents en les veus poètiques d’Arderiu i de Salvà.

“Estimada Rosa:

(…) t’he parlat moltes vegades de la teva lírica i te n’he parlat encara molt més, però a causa de la teva enorme, autèntica i una mica exasperant modèstia, t’he de dir avui el que vull deixar ben escrit i formulat (…) No hi ha ningú, entre nosaltres, que hagi dit millor l’encant de les boniques coses, de la rosada, del rossinyol, d’una terra encalmada (…) Clementina i Maria Antònia queden, en conjunt, molt per sota teu. De vegades són cursis i tot sovint nyonyes i tu no ho ets mai (…)”

L'”Avui”, 27- XI- 94 (fragment recollit en la pàgina 33 de Salvador Espriu: algunes cartes i estudis sobre la seva obra. Edició en homenatge als 10 anys de la seva mort. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, setembre de 1995).

Edicions Proa, en el seu El bloc de l’editor anuncia la publicació d’una biografia de Salvador Espriu, de la mà d’Agustí Pons, per commemorar el centenari del naixement de l’escriptor en el 2013.

2 de gener de 1985

març 3, 2010

El 2 de gener de 1985, en Josep Maria Espinàs, director i presentador del programa Identitats, entrevistava a Salvador Espriu.

El propi Josep Maria Espinàs explica que la difusió l’entrevista va ajornar-se per motius de salut de Salvador Espriu, sent emesa quan l’escriptor estava ja en procés de recuperació i a casa seva.

LES PARAULES

Hi ha tristesa darrera

les paraules, lents carros

en corrua que porten

runa de tu, molt tedi

de tarda de diumenge,

temor de dandy. Se’t tanquen

llibres i amics, els llavis

de les coses. Malèvols

aprenents d’homes grisos

t’encalcen per difícils

retorns a Déu. Intentes

d’amagar-te ben dintre

del teu hivern, on puguis

amb tants records encendre

l’últim foc. Després mires

amb ulls ja buits i penses

a dormir. Però encara,

a les palpentes, vénen

ferida porcellana,

nocturna seda, i trenques,

des d’una aigua profunda,

veus d’oblidats, intacte

vidre vell de paraules.

Salvador Espriu, Les paraules de Mrs. Death, dins Cicle líric, La Butxaca- Ed.62, 2009.

Dins la proposta d’Antaviana, 25 sense Espriu.

Imatge, font Vilaweb.

Demà, un acte conjunt reunirà tot d’apunts dedicats a Salvador Espriu, coincidint amb l’aniversari de la seva mort.

Aquest dilluns, 22 de febrer de 2010, Roser Caño Valls, iniciadora d’aquest homenatge, des del seu blog Antaviana, tindrà cura d’aplegar totes les participacions. De les 10 a les 13 hores, podem publicar el nostre escrit. Enviant el seu enllaç a l’adreça rcano3@xtec.cat, facilitarem la tasca de recollir tots els blogs que s’han unit per fer present la figura de l’escriptor català.

Demà és el dia, però sempre podem tornar a ell…

Cançó del triomf de la nit

Cançó del capvespre

Cançó de la vinguda de la tarda

Cançó de la plenitud al matí

Cançó d’albada

Aquests poemes, interpretats per en Raimon, a qui el mateix Salvador Espriu considerava que cantava els seus versos com ningú mai ho havia fet, són una petita mostra de la seva gran poesia.

Imatge, font Vilaweb.

Video de Salvador Espriu recitant el Poema XXV de la Pell de Brau, al I Festival de Poesia catalana al Price, 1970 (per salvijacomet)

Espriu segons Espriu

febrer 2, 2010

No m’agrada gaire parlar de mi ni de les meves obres, sobretot dels meus poemes. D’altra banda, no sé el que és la Poesia, a no ser una mica d’ajuda per a viure rectament i potser per a ben morir.

Quasi a la ratlla dels quaranta anys, no puc omplir cap fitxa biogràfica del més petit interès. Vaig ser amic de Bartomeu Rosselló, sento una fidel admiració per Ruyra i em plau conversar de tant en tant amb un o dos coneguts. Vaig anar a la Universitat, treballo per mantenir-me i aspiro, sense esperança, a l’oci. Encara no he tingut temps de casar-me, ni l’optimista coratge o l’abnegada desesperació de fer-ho. Crec que, amb la lectura del “Predicador”, les “Lletres a Lucili”, “La Divina Comèdia”, “El Príncep”, el “Discurs del Mètode”, el “Quixot”, el “Discreto” i alguna novel·la de lladres i serenos, ja en tens ben bé prou per a passar, sense crits existencialistes i altres ineducades expansions, aquesta trista vida. Detesto els premis literaris, l’avarícia i la brutícia, les felicitacions de Nadal i de Sant (les quals agraeixi, des d’aquí, d’un cop i per sempre, tot demanant als meus amics que facin el favor de no recordar-me mai més en aquests dies), els homenatges, el vent, el desordre i el soroll, sortir de nit, menjar fora de casa, això que en diuen vida de relació, els concerts, les confidències, aconsellar, les obscenes expansions de la vanitat. Mentre em deixin tranquil, estic disposat tothora a creure, de molt bona fe, que tu i àdhuc vós, no importa qui, sou els millors escriptors del món. Sedentari, em plauria viatjar de tant en tant, amb una comoditat incompatible amb la modèstia de la meva bossa, i per això determino de no moure’m gairebé mai. Voldria viure al camp, amb quatre arbres i un tros de jardí, o almenys en una ciutat més neta que Barcelona, on la gent no s’escurés tan generosament el pit i altres pitjors i més repugnants interioritats. Voldria també veure els quadres de Vermeer de Delft, posseir unes quantes figuretes de pessebre de Ramon Amadeu i no haver d’escriure ni una ratlla més.

Penso finalment que la Humanitat està abocada a un pròxim i definitiu cataclisme, però, vist que el petit esdeveniment és tan indefectible com estúpid, demanaria, si gosés,  que els papers no ens ho recordessin a cada moment amb tants escarafalls.

Salvador Espriu (1952)

Fragment d’Autopresentació, dins Evocació de Rosselló-Pòrcel i altres notes, Joaquim Horta, editor. Barcelona, 1957.