Pregària de Salvador Espriu

Senyor sant Jordi,
patró,
cavaller sense por,
guarda’ns sempre
del crim
de la guerra civil.
Allibera’ns dels nostres
pecats
d’avarícia i enveja,
del drac
de la ira i de l’odi
entre germans,
de tot altre mal.
Ajuda’ns a merèixer
la pau
i salva la parla
de la gent
catalana.
Amén.

Pregària de Salvador Espriu. Referència de la font: Sant Jordi al lletrA.

Fotografia de l’escultura, en el claustre de la catedral de Barcelona, de Sant Jordi en el moment de clavar la llança al drac. Imatge, font: Viquipèdia.

Leveroni segons Espriu

En 1952, apareixia el segon recull de poesia de Rosa Leveroni, Presència i record, amb pròleg de Salvador Espriu.

En A propòsit de “Presència i record”, de Rosa Leveroni, Espriu qualifica la seva veu lírica d’ “autèntica i depurada“. En una carta que li va dirigir, reconeixia en la seva poesia l’absència de sentimentalismes que per a ell sí eren presents en les veus poètiques d’Arderiu i de Salvà.

“Estimada Rosa:

(…) t’he parlat moltes vegades de la teva lírica i te n’he parlat encara molt més, però a causa de la teva enorme, autèntica i una mica exasperant modèstia, t’he de dir avui el que vull deixar ben escrit i formulat (…) No hi ha ningú, entre nosaltres, que hagi dit millor l’encant de les boniques coses, de la rosada, del rossinyol, d’una terra encalmada (…) Clementina i Maria Antònia queden, en conjunt, molt per sota teu. De vegades són cursis i tot sovint nyonyes i tu no ho ets mai (…)”

L'”Avui”, 27- XI- 94 (fragment recollit en la pàgina 33 de Salvador Espriu: algunes cartes i estudis sobre la seva obra. Edició en homenatge als 10 anys de la seva mort. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, setembre de 1995).

Les paraules d’Espriu, sempre

LES PARAULES

Hi ha tristesa darrera

les paraules, lents carros

en corrua que porten

runa de tu, molt tedi

de tarda de diumenge,

temor de dandy. Se’t tanquen

llibres i amics, els llavis

de les coses. Malèvols

aprenents d’homes grisos

t’encalcen per difícils

retorns a Déu. Intentes

d’amagar-te ben dintre

del teu hivern, on puguis

amb tants records encendre

l’últim foc. Després mires

amb ulls ja buits i penses

a dormir. Però encara,

a les palpentes, vénen

ferida porcellana,

nocturna seda, i trenques,

des d’una aigua profunda,

veus d’oblidats, intacte

vidre vell de paraules.

Salvador Espriu, Les paraules de Mrs. Death, dins Cicle líric, La Butxaca- Ed.62, 2009.

Dins la proposta d’Antaviana, 25 sense Espriu.

Imatge, font Vilaweb.

Espriu segons Espriu

No m’agrada gaire parlar de mi ni de les meves obres, sobretot dels meus poemes. D’altra banda, no sé el que és la Poesia, a no ser una mica d’ajuda per a viure rectament i potser per a ben morir.

Quasi a la ratlla dels quaranta anys, no puc omplir cap fitxa biogràfica del més petit interès. Vaig ser amic de Bartomeu Rosselló, sento una fidel admiració per Ruyra i em plau conversar de tant en tant amb un o dos coneguts. Vaig anar a la Universitat, treballo per mantenir-me i aspiro, sense esperança, a l’oci. Encara no he tingut temps de casar-me, ni l’optimista coratge o l’abnegada desesperació de fer-ho. Crec que, amb la lectura del “Predicador”, les “Lletres a Lucili”, “La Divina Comèdia”, “El Príncep”, el “Discurs del Mètode”, el “Quixot”, el “Discreto” i alguna novel·la de lladres i serenos, ja en tens ben bé prou per a passar, sense crits existencialistes i altres ineducades expansions, aquesta trista vida. Detesto els premis literaris, l’avarícia i la brutícia, les felicitacions de Nadal i de Sant (les quals agraeixi, des d’aquí, d’un cop i per sempre, tot demanant als meus amics que facin el favor de no recordar-me mai més en aquests dies), els homenatges, el vent, el desordre i el soroll, sortir de nit, menjar fora de casa, això que en diuen vida de relació, els concerts, les confidències, aconsellar, les obscenes expansions de la vanitat. Mentre em deixin tranquil, estic disposat tothora a creure, de molt bona fe, que tu i àdhuc vós, no importa qui, sou els millors escriptors del món. Sedentari, em plauria viatjar de tant en tant, amb una comoditat incompatible amb la modèstia de la meva bossa, i per això determino de no moure’m gairebé mai. Voldria viure al camp, amb quatre arbres i un tros de jardí, o almenys en una ciutat més neta que Barcelona, on la gent no s’escurés tan generosament el pit i altres pitjors i més repugnants interioritats. Voldria també veure els quadres de Vermeer de Delft, posseir unes quantes figuretes de pessebre de Ramon Amadeu i no haver d’escriure ni una ratlla més.

Penso finalment que la Humanitat està abocada a un pròxim i definitiu cataclisme, però, vist que el petit esdeveniment és tan indefectible com estúpid, demanaria, si gosés,  que els papers no ens ho recordessin a cada moment amb tants escarafalls.

Salvador Espriu (1952)

Fragment d’Autopresentació, dins Evocació de Rosselló-Pòrcel i altres notes, Joaquim Horta, editor. Barcelona, 1957.